La fugida continua

Artur Mas ha llançat per fi la tovallola. En qüestió d'hores, la situació a Catalunya ha fet un nou gir: de preparar-se per a la convocatòria d'unes noves eleccions, a la investidura d'un nou president la candidatura del qual mai havia estat si més no considerada. Tal com va acabar la reunió del divendres entre Junts pel Sí i la CUP, aquest article hauria d'haver-se titulat La fi d'una il·lusió, en els dos sentits del terme. La fi d'una pretensió il·lusa, per irreal —la de pensar que es podia proclamar la independència de manera unilateral— i la fi dels anhels de molta gent que creu de cor que no hi ha una altra sortida que desconnectar d'Espanya. Però en l'últim minut la situació ha canviat i ara ens trobem davant una nova empenta en la fugida cap endavant en què s'ha convertit "el procés" en l'últim any. Una vegada més, quan ja tots el donaven per desnonat, com l'au fènix, el procés ressorgeix de nou i es tornen a obrir totes les incerteses sobre l'efecte que pugui tenir en la política espanyola.

Però encara que hi hagi acord i es formi un nou govern i la nova majoria parlamentària estigui en condicions de prosseguir amb el full de ruta sobiranista, ja res no serà igual. Aquests tres mesos de negociacions agòniques i propostes estrafolàries han danyat de manera irreparable no només la imatge exterior de Catalunya en l'esfera internacional, sinó la percepció mateixa del sobiranisme i dels seus protagonistes principals. Per molt que tractin d'enganyar-se, no es poden sentir satisfets. Han jugat amb les institucions catalanes com si fossin cromos d'una col·lecció devaluada, han fet o acceptat propostes tan estrambòtiques que fins i tot els més partidaris de l'acord es posaven les mans al cap. Tal com es negociava, podia passar qualsevol cosa. Al final, Mas ha cedit, però es cobra un preu ben alt: assegurar-se la majoria que Junts pel Sí no va aconseguir a les urnes mitjançant un moviment de transfuguisme pactat i desmuntar la capacitat de la CUP de condicionar la propera legislatura. La CUP ha aconseguit imposar la seva condició, però a costa de la voladura del seu grup parlamentari i qui sap si també de la seva pròpia autoimmolació com a actor polític rellevant.

Els qui patien per la pèrdua d'il·lusions col·lectives que suposava no arribar a un acord tampoc no poden estar del tot satisfets. El procés continua, sí, però molt tocat. Amb un lideratge disminuït i l'autoestima per terra. En realitat, tots saben que hi ha hagut més càlcul que idealisme en la decisió final. Que ha estat la força de la realitat la que ha portat Mas a cedir. Si alguna cosa ha demostrat al llarg de la seva atzarosa carrera política és que sap fer de la necessitat virtut i aquesta vegada no ha estat diferent. Mas sabia que si es convocaven noves eleccions, tant ell com Convergència afrontaven un panorama molt pitjor que el de deixar la presidència a canvi d'assegurar-se una majoria parlamentària. La perspectiva de reeditar la candidatura de Junts pel Sí era pràcticament nul·la. Esquerra tenia l'oportunitat de consumar el sorpasso, assumir la direcció efectiva del procés i captar bona part de l'electorat convergent. Amb la llosa de la corrupció i el cost de les polítiques antisocials, era més que probable que les noves eleccions autonòmiques agreugessin el desastre electoral que ja va patir el 20-D. Sense acord, Mas i Convergència cavalcaven cap a un final agònic. Amb acord, el que guanyen és temps per reaccionar, recompondre forces i tractar de refundar el partit conservant els ressorts del poder.

Però en els centres neuràlgics del poder econòmic i en bona part dels cercles intel·lectuals i acadèmics, la negociació ha deixat un mal regust de boca. Ha provocat inquietud i desconfiança sobre la solvència d'aquells qui en aquests moments exerceixen el lideratge polític a Catalunya. Ara, cal suposar que la corda de les relacions amb Espanya es tensarà altra vegada en un moment especialment delicat de la política espanyola.