Ròmul i el ridícul

Com la majoria dels autors en llengua alemanya, el suís Friedrich Dürrenmatt va dedicar la seva obra a parlar amb llicència crítica sobre la societat i la cultura que millor coneixia. També a Ròmul, el Gran. Quan el cabdill germà Odoacre arriba fins a les estances de l'emperador amb Roma rendida, es produeix la trobada entre dues figures dramàtiques que tenen com a missió redimir la història del passat d'un imperi i del futur d'un altre que assumirà la seva legitimitat. Dos talps —o quintacolumnistes— que pensen i actuen com a absoluts cínics, deixebles avantatjats de Diògenes. L'escepticisme de l'autor no permetrà que la voluntat de la parella de sabotejadors de la història es compleixi del tot. Al final també ells claudicaran —però clarividents i refractaris— en el paper que l'implacable esdevenir els tindrà assignat.

Cínic, escèptic, amb distància però no brechtiana, aquest text està marcat per la sorna i un halo grotesc. Una ficció caricaturesca sobre com resistir-se al destí col·lectiu. Amb elements de farsa, per descomptat, que la directora i dramaturga Marta Domingo —nova en les dues funcions— ha pres pel tot sense mostrar cap mena de finor en argumentar amb qualitat escènica aquesta pirueta de distorsionar la distorsió. Quan el traç gruixut i simplista s'imposa, en un evident malentès de l'objectiu de la farsa (l'element risible prové de la lectura que fa el públic de la veritat deformada i no de l'efecte ridícul de la seva representació escènica immediata) es passa amb penosa facilitat de "riure's amb" a "riure's de". Allò grotesc deixa llavors de ser el missatge metaescènic per mostrar-se com un simple esperpent involuntari.

Convertir Ròmul, el Gran en un acudit, en un gag sense gràcia de Golfus de Roma o La vida de Brian, és no haver entès la profunditat àcrata de la comèdia de Dürrenmatt. La proposta destapa la seva superficialitat quan, a més, es combina amb pretensiosos elements metafòrics presos de l'univers de Cocteau i una estètica absurda d'estrany classicisme postmodern desconstruït que només exhibeixen penúria pressupostària. Tampoc l'apartat interpretatiu es tracta amb el rigor que caldria. Cal tornar a consultar el currículum de la companyia per assegurar-se que els seus membres han passat per l'Institut del Teatre i no són simples aficionats que han comptat amb la generositat del Tantarantana per ocupar el seu escenari. Oriol Guinart (Ròmul) és potser la gran excepció, però què pot fer ell tot sol enmig d'un panorama actoral molt poc estimulant, amb una directora —ella mateixa amb una bona carrera com a actriu— que sembla obstinada a mostrar tots els seus defectes i des del perfil més patètic sense que vingui al cas. No és així, estimats camerlans?