Macià, de visita a la gran revolució

Eren anys on tot passava ràpid a Europa, i en què es tractava de buscar totes les aliances possibles. Macià creia que, paradoxalment, Primo de Rivera tenia el poder perquè ningú se’l prenia seriosament, i en realitat estava més sol del que semblava. En aquest punt la història li donaria la raó. I a més tenia un seriós problema amb Abd el-Krim al Marroc, que el debilitava políticament però també militarment.

Atent a totes les variables, Macià va assajar totes les aliances, des d’un front únic català fins a una entente amb els republicans, el pacte Galeusca i també un altre amb els anarquistes. Finalment, el 1925 va aconseguir forjar la Lliure Aliança d’independentistes i obreristes, de la qual formaven part el seu Estat Català, el Partit Nacionalista Basc, la CNT i el PCE, minúscul, però que li podia obrir les portes de la Unió Soviètica.

A partir de les dues tesis doctorals inèdites d’Ucelay-Da Cal i de nou material localitzat als arxius de Moscou, Macià al país dels soviets aprofundeix en la visita que Macià, acompanyat d’un dels seus secretaris, Josep Carner-Ribalta, va fer-hi durant gairebé un mes, de finals d’octubre a finals de novembre de 1925, per buscar suport i finançament per al seu projecte insurreccional. No era conscient que hi arribava en mal moment, enmig de dures batalles pel poder a la Internacional Comunista, que no estava gaire interessada en el que passava a Espanya ni tenia tanta pressa com Macià, que ja tenia llavors 66 anys. No obstant això, fou rebut immediatament per Bukharin, que era el secretari internacional del comitè central de la Komintern, que li va donar moltes esperances. Fins i tot el comitè executiu de la Komintern va validar un acord amb la Lliure Aliança el 25 de novembre, però ja era paper mullat. Tres dies després, Macià va abandonar Moscou molt decebut.

El més interessant i nou del llibre són els dos informes que l’Avi va redactar per convèncer els dirigents soviètics

El més interessant i nou del llibre són els dos informes que l’Avi va redactar per convèncer els dirigents soviètics. El primer s’anomenava La tradició revolucionària de Catalunya, en què explicava als soviètics que “la ment catalana no és gaire favorable al comunisme”, però que un futur Estat català no posaria impediment a la difusió de les seves idees. Més encara, si els soviètics ajudaven a aquesta revolució catalana, segurament els obrers catalans es mirarien amb més bons ulls el comunisme. Ara bé, l’aliança que es plantejava era sobretot operativa, ja que els separatistes i els comunistes tenien un obstacle comú, que era la dictadura. Per tant, la independència per a Catalunya i la instauració del comunisme a Espanya podien ser objectius comuns i paral·lels.

El segon informe, Per la revolució a Espanya, estava plantejat sobretot en termes militars. Quines eren les forces del que anomenava contrarevolució? En quins diferents escenaris se les podia combatre? En termes polítics apostava per un aixecament a tot Espanya, perquè així la revolta a Catalunya no seria identificada com purament separatista.

Retornat a París, Macià va esperar debades si es concretava l’acord signat a Moscou; una nova decepció que tanmateix no va posar fi a l’optimisme de Macià, que un any més tard va intentar la invasió per Prats de Molló, fracassada perquè va ser traït, però decisiva per a la recreació de la seva imatge.