Digues alguna cosa d’esquerres!

A Aprile,el personatge interpretat per Nanni Moretti està mirant al televisor un debat electoral de mitjans dels noranta entre Silvio Berlusconi i Massimo D'Alema. Aquest últim, en aquells dies un líder de l'esquerra italiana, queda emmudit mentre Il Cavaliere deixa anar un dels seus eterns discursos contra els jutges polititzats. Moretti, o, millor, el seu personatge, enfurismat per la situació, crida, gairebé suplica, al D'Alema encapsulat a la pantalla: "D'Alema, reacciona, digues alguna cosa d'esquerres!".

Catalunya seria el paradís de Moretti. Tots els polítics diuen coses d'esquerres. Aquesta febre per dir coses d'esquerres arriba fins i tot al PP, que en molts llocs difon sense cap rubor un programa netament reaccionari però que a Catalunya afirma estar preocupat per la situació econòmica d'aquells que més pateixen, i que en qüestions sociomorals, com l'avortament i temes relacionats, manté un perfil baix. Fins i tot el pistoler García Albiol, en passar a la política catalana, parla d'una manera menys vulgar, tant des del punt de vista semàntic com fonètic.

Tot l'arc polític diu coses d'esquerres, tots diuen voler salvar l'Estat del benestar i tot sembla ser dit amb vista a satisfer el vell ideari de l'esquerra. La independència serveix per alleujar la condició dels més desfavorits. La unitat d'Espanya serveix per alimentar les masses. L'Estat federal respon al principi d'igualtat. Així les coses, tots abominen, en les seves declaracions, del neoliberalisme i del conservadorisme, i implícitament tots abracen l'Engels crepuscular, que, vell i cec, rebia encantat els joves socialdemòcrates russos —segons explica Vassili Grossman a Vida i destí —i el Bernstein fundador de la socialdemocràcia—.

La unitat d'Espanya serveix per alimentar les masses. L'Estat federal respon al principi d'igualtat

Però dir coses d'esquerres no és el mateix que fer coses d'esquerres. A Catalunya el que sembla agradar més és aquella gent que parla com si fos d'esquerres però actua com si fos de dretes. Per descomptat, hi ha hagut governs que deien coses d'esquerres i que, en alguna mesura, feien polítiques socialdemòcrates. Però han estat infreqüents —set anys de governs parcialment d'esquerres enfront de vint-i-vuit de governs de dretes—i, per unes coses o unes altres, vilipendiats, quan no ridiculitzats, fins a la sacietat.

Qui sap si aquesta afició del polític català a presentar-se com algú d'esquerres és alguna cosa que ha crescut per aquesta pretensió de diferenciar-se de la política espanyola i singularment del PP, que la seva retòrica en alguns llocs va quedar encallada al segle XVIII. L'estrany del cas, com deia, és que el PP català, a diferència dels seus companys ancorats al segle XVIII, hauria sucumbit a aquesta demanda estètica que obliga a criticar la retòrica conservadora. I dic estètica perquè el més important en aquest assumpte, repeteixo, és el que es diu, no el que es fa.

I a aquest requeriment estètic sobrevé una inquietud i una lamentatio. La inquietud la tenim alguns que ens considerem d'esquerres. Suposa un avanç real per a l'esquerra que els polítics es limitin a parlar com si fossin gent d'esquerres? Quin és el guany, en termes socialdemòcrates, que els polítics merament evitin les paraules homòfobes, sexistes, racistes o neoliberals? No voldria ser mal interpretat. Em sembla atractiva una societat en què la retòrica dominant és d'esquerres. Però em sembla més atractiva una societat en què les polítiques dominants són d'esquerres. No penso que totes dues coses siguin incompatibles –de fet, no hi ha cap raó per pensar-ho–, només dic que a Catalunya ens acostumem a conformar amb el primer.

I la lamentatio? La lamentatio és que alguns agrairíem que els polítics conservadors es presentessin com a tals. No perquè vulguem votar-los, sinó per no induir a confusió i per combatre aquesta grolleria anomenada màrqueting polític, pel qual el contingut del que es diu sempre importa menys que la connotació que tenen les paraules que es fan servir per embastar el discurs. Suposo, a més, que els votants conservadors no imbuïts pel cànon estètic del moment també preferirien que els polítics conservadors diguessin coses conservadores. A mi, per descomptat, no em costa imaginar l'elegant i agut Valentí Puig remenant un got de Lagavulin mentre mira algun dels espantosos debats electorals que ha tingut lloc aquestes últimes setmanes i, mentalment i amb tota la serenitat del món, li diu al candidat de la dreta encapsulat a la pantalla: “Reacciona, per Burke i per Locke, i digues alguna cosa conservadora; o, almenys, digues alguna cosa de centre”.

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.