Quatre eleccions autonòmiques en cinc anys a Catalunya

Aquell mantra que la democràcia és votar cada quatre anys ja no serveix a Catalunya. Des del 2010, any en què el PSC de José Montilla va dir adéu a la Generalitat per lliurar-li el comandament a la CiU d'Artur Mas, Catalunya ha celebrat tres eleccions autonòmiques. Si no hi ha un gir dels esdeveniments d'aquí a final de setmana amb la investidura d'Artur Mas, s'obrirà una nova convocatòria electoral: quatre en cinc anys, a les quals cal sumar-hi dues municipals, dues generals, unes europees, i una consulta sense empara legal a la qual es van sumar més de 2 milions de persones. El naixement del procés sobiranista ha dividit pràcticament tots els partits, ha eliminat del mapa algunes marques i ha fet agafar embranzida a d'altres.

2010. Després de vuit anys escalfant a la banqueta de l'oposició, Artur Mas aconseguia vèncer les eleccions amb un ampli marge sobre el PSC, que s'enfonsava després de set anys de tripartit. Els nacionalistes obtenien 62 diputats, davant dels 28 dels socialistes. ERC també rebia una severa patacada pel seu pacte amb els socialistes (de 21 a 10), i amb Joan Laporta naixia una nova opció secessionista pel Parlament, Solidaritat que amb quatre diputats buscava vots en l'electorat abans reservat a ERC. CiU —que no defensava la secessió—, ERC i Solidaritat sumaven 1,5 milions de vots. 

Amb 62 diputats, Mas va fiar el seu Govern a una geometria variable que va acabar sent limitada: el PSC li va garantir la investidura, mentre que el PP li va donar suport en la majoria de lleis i en els Pressupostos. La seva gran promesa, un pacte fiscal en la línia del concert econòmic basc, va acabar enterrada pel rebuig del Govern central i l'embranzida sobiranista: l'11 de setembre del 2012 Catalunya va viure la seva primera gran manifestació independentista. Mas, després d'una última trobada amb Rajoy per parlar del model de finançament que va acabar sense acord, va convocar eleccions per intentar aconseguir els sis escons que li faltaven per a la majoria absoluta.

2012. Els catalans tornaven a les urnes dos anys després amb la possibilitat de convocar un referèndum sobre la independència damunt de la taula. La majoria dels partits ho prometia. Fins i tot el PSC, que ara rebutja una consulta sobre la secessió, l'acceptava si era pactada amb l'Estat.

El clima va beneficiar ERC i va perjudicar Mas. El president va perdre 12 escons i va posar la seva majoria en mans d'uns republicans que recuperaven força, amb 21 diputats. Solidaritat desapareixia del mapa, però apareixia una formació independentista amb molts anys de lluita municipal a l'esquena però que fins al moment no havia fet el salt a la política autonòmica: la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), que entrava amb tres diputats al Parlament. En total, les tres opcions van sumar 1,7 milions de vots. 

El referèndum sobre la independència va protagonitzar la legislatura. Els tres partits, amb l'ajuda d'ICV, van intentar primer fer la votació amb el permís de l'Estat, que no la va acceptar. Després, sense els ecosocialistes, van forçar una consulta unilateral que no va obtenir el suport legal i que ha acabat amb Mas i dues de les seves conselleres al jutjat. Després de la consulta, Mas va trencar amb Unió i va avançar les eleccions per convertir-les en un plebiscit sobre la secessió. 

2015. Després de mesos de tensió entre CDC i ERC, el president de la Generalitat va aconseguir concórrer en una coalició sobiranista, Junts pel Sí, que pretenia aglutinar tot el vot independentista. A l'esquerra quedava la CUP, que va rebutjar integrar-se en una llista amb el líder convergent. Junts pel Sí es va quedar lluny de la majoria absoluta: 62 diputats, els mateixos que tenia CiU el 2010. La CUP, amb 10, permetia aconseguir la majoria independentista. Entre els dos sumaven 1,9 milions de vots, suficient per tenir més escons que la resta, però no per aconseguir la meitat dels suports: es van quedar en el 48%.

Totes dues formacions no s'han posat d'acord en la investidura: els anticapitalistes rebutgen Mas, i Junts pel Sí no proposa un candidat alternatiu. La llei fixa que si diumenge no hi ha investidura, transcorreguts dos mesos després del primer debat, s'hauran de convocar unes altres eleccions.