Caurà Artur Mas?

Tot és molt estrany en la política catalana actual. Quatre forces diferents han guanyat en vots les quatre últimes eleccions. ERC va guanyar les del Parlament Europeu. CiU va guanyar les municipals, tot i que va perdre l'alcaldia de Barcelona. Una aliança independentista, formada per Convergència i ERC, va guanyar les eleccions al Parlament. I una complexa plataforma sorgida de l'aliança d'ICV amb Podem i dirigida per la nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, acaba de guanyar les legislatives.

Ningú sap com s'assentarà aquesta plataforma, impulsada al principi per Iniciativa Verds i associada ara a Podem. Convergència pretén reconvertir-se en un altre partit, liquidar la marca que va crear Jordi Pujol, i ja ha concorregut a les eleccions legislatives sense Unió i amb un altre nom. Per la seva banda, el PSC, que va ser sostingudament la primera força a les eleccions legislatives i europees, la segona a les autonòmiques i municipals i va dirigir durant més de trenta anys l'Ajuntament de Barcelona, ja no és res de tot això. Ara és tercera o quarta força. I la figura del cap de l'oposició al Parlament català ha recaigut en una diputada de Ciutadans que resideix a Catalunya només des del 2010.

Encara més estrany que tot això és, malgrat tot, que l'actual aspirant a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, un incansable polític liberal, hereu polític de Jordi Pujol, faci tres mesos que intenti que els diputats d'una amalgama d'extrema esquerra, que s'autodefineix com a anticapitalista, l'anomenada Candidatura d'Unitat Popular (CUP), voti al Parlament la seva investidura com a president de la Generalitat. També és molt estrany que Mas hagi arribat a aquesta situació després d'haver dissolt el Parlament anticipadament dues vegades successives, de manera que des del 2010 els catalans han estat convocats a eleccions autonòmiques en tres ocasions. Tres vegades en cinc anys.

Aquesta agitació política té dues causes, molt diferents. Una és el conflicte amb l'Estat espanyol originat arran de la decisió del PP d'impugnar davant el Tribunal Constitucional l'Estatut d'Autonomia aprovat el 2006 per les Corts i després en referèndum per l'electorat català. D'aquesta decisió van sorgir una sèrie d'accions i reaccions que han convertit l'independentisme en protagonista destacat de l'escenari polític català. Encara que és sens dubte incapaç d'aconseguir la creació d'un Estat català, el factor independentista ha desestabilitzat gairebé tots els partits, ha trastornat el debat polític i ha modificat les aliances fins a extrems tan insospitats i psicodèlics com la pretesa investidura presidencial d'Artur Mas per la CUP.

L'altra gran causa que tot sigui tan estrany és l'onada de casos de corrupció que ha sacsejat els tres partits que han governat a Espanya les últimes dècades: PP, CiU i PSOE. L'allau de casos de corrupció ha reduït extraordinàriament la credibilitat d'aquests tres partits i ha afavorit l'aparició de noves forces decidides a substituir-los. Un nou partit centralista i liberal, Ciutadans, aspira a substituir el PP; un nou partit radical socialista, Podem, aspira a substituir el PSOE; a Catalunya, a més d'aquests moviments en el sistema general de partits, ERC aspira a substituir la Convergència que Artur Mas pretén ara transmutar en una altra marca.

Aquest complex escenari ha ofert als ciutadans situacions insòlites. Una de les més espectaculars va ser la protagonitzada diumenge passat per més de 3.000 participants en l'assemblea convocada per la CUP per decidir si donava suport o no a la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. L'empat, amb 1.515 assistents a favor i 1.515 en contra, ha provocat estupefacció general en gent de la formació i que no ho és. El sistema assembleari, pregonat com el més pur de tots els mètodes de decisió, es va revelar inútil, incapaç. La cúpula decidirà, desempatarà. Als assemblearis els ha caigut un mite.

Ara la pregunta és: caurà Artur Mas? Perquè és obvi que la CUP ja ha estat incapaç de donar-li suport i, per tant, el més lògic seria que el desempat consistís, simplement, a prendre nota d'aquesta situació i validar-la en forma de vot negatiu al Parlament. També és evident que facilitar la investidura de Mas era el més coherent per als independentistes. Però això requeria un grau de maduresa del col·lectiu que, de moment, no es dóna. Encara que, qui sap, d'aquí al dos de gener pot passar qualsevol cosa. Tot és molt estrany.