El candidat que seguirà arrossegant-se per les voreres

No contracteu ploracossos per l'última humiliació a Artur Mas. Només hi ha un individu afectat per la indecisió sensacional de l'antisistema CUP, només és ell qui una altra vegada implorarà àrnica, arrossegant per les voreres un mandat mendicant. No pas la idea del catalanisme ni la idea de la moderació. Ni la seva simbiosi, el catalanisme integrador, amb qui negociar, pactar futurs catalans i assegurar governabilitats espanyoles. Altres personatges i partits ocuparan un dia aquest buit.

La recent executòria de l'hereu polític de Jordi Pujol l’està buidant. Va implorar sense èxit el suport no ja d'un rival, sinó d'una host, la CUP, que pretén destruir (amb més habilitat i gràcia cruel) el sistema al qual ell pertany fins i tot abans de néixer. Va deshonrar la presidència de la institució més estimada pels catalans, la Generalitat, en separar-la, fer-ne trossos i banalitzar-la. I va acceptar fins i tot que els seus aficionats protegits de la radiotelevisió pública aclamessin com a “companys de Terra Lliure” els terroristes assassins de Bultó i Viola perquè havien signat un manifest dirigit als joves cupaires en pro de la seva reelecció: aquesta infàmia.

Alguns somiaran encara en un possible paper interlocutor, componedor o moderador de Mas per aconseguir alguna canalització de l'aventura secessionista. És un sentiment inútil, ja que és impossible, perquè el president en funcions i malmès candidat no representa des de fa temps cap opció seriosa per a cap classe de negociació viable. I l’empat mordaç dels assemblearis no va fer ahir sinó magnificar el seu descrèdit: perquè va ser ell, i només ell, qui es va obstinar a reconquistar la poltrona a força dels seus vots, i aquests han decidit, displicents, que ni ho saben ni contesten.

I és que la primera qualitat del negociador s'estableix sobre la confiança que aquest és capaç d'inspirar. Mas pot transmetre'n encara? És difícil per qui es postulava com a tòtem del catalanisme centrista i només ha fet que regalar el seu llegat mitjançant pactes cada vegada més contra natura en mans de l’esquerra més radical, primer (per a una aliança en el seu segon Govern, per al 9-N, i per formar Junts pel Sí), i de la ultraradical CUP, després.

És difícil per qui es presentava com a business-friendly i acaba renegant de les seves pròpies retallades socials, del seu antic mentor del grup La Caixa en el projecte Barcelona World i de les seves múltiples (encara que fracassades, irendibles i maldestres) privatitzacions.

És difícil per qui s'erigia en campió del compliment de la llei i defensor de la seguretat jurídica, i va acabar enganyant tiris i troians: això sí, mostrant presumpta valentia política –en assumir el lideratge del 9-N, o la declaració d'insurrecció del Parlament–, combinada amb la penosa covardia jurídica d'endossar la responsabilitat concreta en el maneig tècnic del pseudoreferèndum del 9-N als funcionaris voluntaris, o d'al·legar que la insubordinació parlamentària rupturista era un desig de broma.

És difícil també per qui s'atribuïa qualitats pactistes i ha estat incapaç de negociar absolutament res amb el Govern central conservador –d'altra banda gens inclinat al pacte–. Ni tan sols ha enarborat la reivindicació de les 23 peticions concretes que li va formular el juliol del 2014, i de les quals va obtenir resposta satisfactòria només en mitja (la línia 9 del metro barceloní a l'aeroport), i encara gràcies que la finança la iniciativa privada.

És difícil, al cap i a la fi, per qui va atapeir els seus discursos d’objectius d'estabilitat, previsibilitat i serietat i que en la pràctica va encoratjar la inestabilitat anticipant dues vegades (les úniques que va poder) les eleccions. Que va fomentar la incoherència pactant primer amb el Partit Popular i després amb el seu mirall còncau, Esquerra Republicana. Que va demostrar debilitat en el combat contra la corrupció (si és que mai el va emprendre) i benevolència cap a tresorers, donants i altres sospitosos (judicials). I que va modificar els seus objectius estratègics, maquinalment, com es canvia un els mitjons: del pacte fiscal al dret a decidir, d'aquest a un Estat propi, no se sabia si separat o no, i després a la independència i al final a la secessió exprés en 18 mesos... model de perseverança.

Tot això seria molt graciós, si no fes plorar. I com a rematada barroca, arriba la CUP imitant aquell sonet de Miguel de Cervantes: “Fuése, y no hubo nada”.