Un bumerang anomenat Lérida

Enmig de les relatives sorpreses que ha reportat el 20-D destaca la tebior dels resultats de Ciutadans. És cert que sempre podran dir que passar de 0 a 40 diputats d’una tacada és un balanç majúscul, però també ho és que van quedar molt per sota del que preveien les enquestes mediàtiques, el CIS i les seves pròpies expectatives. Després de negar-se a investir algú que no fos el mateix Rivera i de vaticinar la derrota del sobiranisme a Catalunya mercès a la seva puixança, han quedat condemnats a la irrellevància. Ara no poden investir ningú més encara que ho vulguin.

D’entre els motius que expliquen aquesta davallada no s’hauria de menystenir el seu credo sobre la diversitat lingüística espanyola. Ja n’havíem parlat abans, en vigílies de les eleccions municipals i autonòmiques (Ciutadans i la llengua catalana), i la seva acció política d’aleshores ençà no ha fet sinó confirmar el que sembla —diguem-ho amb finesa— una certa displicència en el reconeixement, difusió i defensa de les llengües diferents de l’espanyola, altrament dita “lo que nos une”. Ja vam veure com la candidata a la Generalitat Valenciana, Carolina Punset, s’hi va rabejar qualificant el valencià d’“aldeano” (segons ella mateixa, ara els companys de partit li han prohibit de parlar de llengua, per si es torna a ficar de peus a la galleda), i vam saber també que la regidora d’El Ferrol Ana Rodríguez Masafret ha provat de derogar alguns punts de l’ordenança de normalització lingüística al consistori. Evidentment, tot i la sempiterna cantarella del bilingüisme, no han mogut un dit per l’oficialitat del català a la Franja o del gallec al Bierzo.

Una repassada succinta pels resultats electorals de Ciutadans revela la migradesa dels vots recollits, precisament, en les comunitats amb llengua pròpia. Tenint en compte que la seva mitjana estatal se situa en el 13,93% (amb una punta a Madrid del 18,8%), veiem com punxen a Catalunya, on esperaven guanyar (13,05%), fan el ridícul a Galícia (9,07%) i s’estimben a Navarra i el País Basc, on la campanya anticoncert tampoc els ha ajudat (7,05% i 4,09%, respectivament). Només al País Valencià i les Balears el seu missatge ha agafat prou per estar per sobre de la mitjana, i amb moderació (15,84% i 14,78%). Uns resultats que contrasten, no cal dir-ho, amb els de Podem i les diverses plataformes de confluència; casualitat o no, el partit que ha apostat inequívocament pel reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya i el dret a decidir s’ha convertit en primera o segona força en totes les comunitats amb llengua pròpia.

Però el cas més fenomenal és el de Lleida. Arran de les eleccions municipals i de la victòria d’Àngel Ros en minoria, Ciutadans es va prestar a fer de crossa dels socialistes a canvi de modificar el reglament d’usos lingüístics del consistori i convertir la Paeria en una institució formalment bilingüe. És de fet l’objectiu que sempre ha buscat el partit riverenc: adaptar les institucions a un bilingüisme impostat a fi que l’usuari pugui exercir plenament el seu dret a ser monolingüe. I s’ha de reconèixer que la proposta els ha resultat favorable: Ciutadans ha recollit més vots a les eleccions generals que no pas a les municipals, amb més de 2.000 paperetes extres i un increment del 11,9% al 13,34% dels vots.

Ara bé, malgrat l’increment a Lleida ciutat, la demarcació sencera ha donat clarament l’esquena a la bilingüització institucional, amb un balanç de sufragis ínfim que fa abaixar el percentatge provincial al 8,99% —per sota fins i tot de Girona— i que dóna a la formació taronja un nombre de diputats ben rodó: zero. Lleida no sembla voler dir-se Lérida. Si fas servir la llengua com una arma llancívola, ves que no se’t giri en contra.