Dones assassinades, una cosa més que xifres

Els assassinats de dones a les mans de les seves parelles o exparelles ens deixa sense paraules. Tant que hi ha qui creu que és millor no informar-ne per l'efecte mimètic. D'altres consideren que sí que cal informar-ne, encara que no tenen gaire clar de quina manera. El tema és que les més de 50 dones que han mort aquest any a Espanya s'afegeixen a una llarga llista de més de 1.000 des del 1999 (xifres oficials), bastants més que les víctimes d'ETA en tota la seva història. No obstant això, el terrorisme era una violència pública, i per tant un assumpte d'Estat, i els assassinats de dones són, segons aquesta lògica, una violència privada, íntima, individual en la qual només estan involucrades les persones que es veuen implicades en aquests episodis que segueixen sent relatats, majoritàriament, en forma de succés. Però un succés és un fet fortuït del qual no cal donar raó, mentre que un assassinat sempre té un perquè.

Aquesta llarga llista de fets que se suposen inconnexos necessita, no obstant això, un relat perquè no quedin com a esdeveniments tràgics fora de la història. Tots els conflictes –i la violència contra les dones ho és– necessiten una explicació, un context, unes coordenades espaciotemporals on situar-los per donar sentit a aquesta experiència.

El relat que falta per elaborar sobre els assassinats de dones té a veure amb el canvi social experimentat en aquest país durant els últims 40 anys. Encara que sembli molt temps, no és res si considerem que les dones eren assimilades als menors d'edat o els impedits fins al final de la dictadura. Els canvis socials poden ser superficials o profunds, i els operats en el rol social de les dones al nostre país pertanyen a aquests últims. No van ser pocs els que van contemplar amb recel les reivindicacions de les feministes durant els anys setanta i vuitanta, que en molts casos es tractava de desacreditar: són lletges, lesbianes, odien els homes, avorreixen la maternitat. I encara són molts els homes que han vist amb estupor que el que era un dret el 1975 –l'accés carnal a les seves dones a demanda– s'ha convertit en un delicte. És comprensible la seva estupefacció.

Malgrat que els canvis no han estat propiciats pels homes, molts els han acceptat de bon grat i els han assumit amb naturalitat, de manera que actualment podem veure en nombrosos sectors unes relacions igualitàries que eren impensables temps enrere. D'altres s'han vist arrossegats a contracor, i molts no només no han acceptat que les dones ja no seguiran sent les submises i complaents noies d'abans, sinó que es revolten i reaccionen amb agressivitat davant dels avenços de la igualtat. Només cal veure la malvolença que desprenen la resta de comentaris que segueixen a les notícies que reten compte de tot el que té a veure amb els avenços femenins o qualsevol assumpte que posi en relleu que, malgrat els èxits aconseguits, encara persisteix la desigualtat.

No obstant això, aquest canvi espectacular operat entre les dones ja no té marxa enrere, perquè no només és col·lectiu, sinó també individual, que és aquell moment en què cadascuna de les dones assumeix que és un subjecte de ple dret disposat a gestionar el seu propi projecte de vida. I la seva consciència li diu: fins aquí hem arribat. És en aquest context on cal situar la violència contra les dones, que és un fenomen que va més enllà de la parella, i que engloba violacions, agressions, assetjament, menyspreu o intimidació.

El grau més extrem, l'assassinat, és la reacció impotent i desesperada d'un home que observa com una dona qüestiona la seva autoritat i decideix emprendre un nou camí, ja sigui sola, acompanyada, amb parella o sense, i que malgrat la por, el dolor del procés i els múltiples impediments que trobarà, decideix que té dret a exercir la seva llibertat. Una llibertat que ell està disposat a impedir.

Les revolucions sempre han causat víctimes, i encara que la protagonitzada per les dones hagi estat silenciosa, aquí tenim cada any més de 50 dones que són assassinades en el que, lluny de ser catalogat com un succés, hauria de ser tractat com un atemptat contra els seus drets humans i contra la seva dignitat. Les dones assassinades són una cosa més que xifres i hem de començar a explicar les causes de tanta barbàrie.

Juana Gallego és codirectora del màster Gènere i Comunicació de la UAB.