La Creació, Nadal

Si vostès han llegit el llibre del Gènesi (cal suposar que sí, però en aquest temps tan lleuger i tan laic no se sap mai…), recordaran que abans del dit creador tot era un caos sense cap sentit, una massa difusa, una boira sense llum, sense matèria concreta, sense aigua ni terra ni cel, i el Déu etern va decidir donar forma i existència a les coses, per etapes. No amb el gran esclat, big bang, d’un punt infinitament petit i després molts milers de milions d’anys fins a arribar al primer home, sinó en set dies només, no sabem si llargs o curts. Així, el quart dia de la creació, quan la llum ja s’havia separat de la tenebra i el món ja tenia una mica d’ordre, quan ja hi havia mars i terra eixuta, i sol i lluna, i abundant vida vegetal, Déu va dir: “Que les aigües produesquen éssers vius que s’hi moguen, i animals alats que volen entre la terra i la volta del cel”.

Així va ser, i aparegueren tots els ocells i els peixos, inclosos els monstres marins, i Déu veié que tot això era bo, i els ordenà que es multiplicaren i ompliren les aigües i el cel. El cinqué dia, Déu digué: “Que la terra produesca éssers vius de tota mena: bestioles i tota espècie d’animals domèstics i feréstecs”. I així va ser, i la terra es va omplir d’animals, incloent-hi, recorda la Bíblia, tota mena de cucs i de bestioles, que mereixen també el nostre respecte.

Però llavors, observant una creació tan completa, el Creador se sentí insatisfet i degué suposar que no n’hi havia prou, que faltava alguna cosa, potser la més important, i per això va dir, com a remat de tota l’obra: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeta els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen”. Ací és on, probablement, va cometre un error greu.

Produir l’home a imatge seua ja era una idea ben agosarada, perillosa, que no solien tenir els déus dels altres mites. Sotmetre-hi tota la terra, els peixos, els ocells i les bestioles era una imprudència excessiva. Perquè aquesta criatura singular, capaç de distingir el bé i el mal, i de triar el mal, s’havia de creure, al llarg de molts mil·lennis i fins ara, que era el rei de la creació, l’amo de la terra, que tot s’havia fet per a ell: que, si el Creador no hagués pensat en l’home, la resta no existiria ni tindria sentit.

El relat bíblic, entre els altres relats dels orígens produïts per altres pobles i altres creences, és dels més coherents, dels més ordenats i entenedors, i sobretot dels que més afalaguen l’orgull dels humans. Som el cim i la glòria de l’univers, des dels inicis tot s’ha fet pensant en nosaltres, som els senyors del món, som imatge i semblança del creador. Moltíssims segles després, Déu degué reflexionar sobre l’error (potser massa tard), i envià un Fill diví a pagar pels excessos dels homes, passats i futurs: per això celebrem el Nadal.