‘El Pessebre’, recuperat

Després de vint-i-sis anys sense passar pel seu escenari, el Liceu ha recuperat El Pessebre, l'oratori de Pau Casals sobre el poema del mateix títol de Joan Alavedra. No és l'única recuperació possible de l'obra més ambiciosa del cèlebre violoncel·lista. Fa quaranta anys teníem amb El Pessebre un greu problema d'ordre ideològic i estètic: era una obra de mitjans del segle XX, posterior a la Segona Guerra Mundial, però composta a partir d'una estètica i un llenguatge de mitjans del segle XIX, era un veritable fòssil estètic.

L'avantguarda musical era molt militant en aquells anys i molts estaven en contra de l'obra de Pau Casals. El Pessebre va ser llavors anatematitzat, va ser oficialment respectat a Catalunya per venir de qui venia i per significar el que significava en el context polític de llavors, però, en privat, ni la intel·lectualitat ni l'avantguarda estètica volien saber res d'aquesta música del 1950 que sonava a Mendelssohn i, en el millor dels casos, de vegades a Brahms.

Al final, tot passa. Avui, en l'imperi estètic del “campi qui pugui”, amb totes aquelles avantguardes militants tan caducades com allò mateix que criticaven, els anatemes han prescrit i es pot programar i fins i tot gaudir del concert sense haver de donar explicacions. El Pessebre programat pel Liceu, amb la sala plena, va ser un èxit. Josep Pons va intentar per tots els mitjans que la densa orquestració de l'obra no ofegués els solistes vocals i en moltes ocasions ho va aconseguir. El cor del Liceu, reforçat amb la Polifònica de Puig-reig, va poder amb l'orquestra i les parts corals van tenir el pes i el relleu que demana un gran oratori.

En els solistes vocals, el tenor David Alegret –en funcions de narrador i, ocasionalment, de personatge– va brillar en el registre agut i va tenir algun problema per donar cos als greus que freqüentment li exigia la partitura. El baríton Joan Martín-Royo va estar comodíssim en els seus personatges i va cantar amb facilitat, aplom i veu potent. Marc Pujol va defensar bé la part de baix d'enorme exigència en la part greu. Gemma Coma-Alabert, la mezzosoprano, va quedar tapada per l'orquestra en la seva primera intervenció, però finalment va aconseguir imposar-se. Marta Mathéu va aconseguir passar sempre de forma neta i ben timbrada el mur de so orquestral.

El Pessebre, per moments sublim, per moments cursi, anacrònic, etern, potent, sentimental, estimat, va ser recuperat amb un èxit enorme.