La millor aliada

S'entén molt bé el rum-rum d'indecisió que continua existint entre el votant de centredreta i centre i el de centreesquerra i esquerra. La sacsejada que estem vivint col·lectivament, Catalunya inclosa, és de caràcter històric i el secret no està, em sembla a mi, en el final del bipartidisme. El que sembla que començarà el 20-D és la renovadora transfusió de sang del que passa al carrer al Parlament, la materialització en escons de la transformació social i civil que ha viscut el país l'última dècada. Esquerra i dreta s'adapten a les aspiracions d'una societat democràticament madura que s'ha plantat, que està exercint el seu efectiu dret a decidir i ha declarat la guerra a un Estat en estat comatós, un sistema estructuralment danyat en pilars, dependències, terrats i subterranis. Deixo al marge les clavegueres perquè per definició són invisibles encara que no ho siguin els desguassos per on apareixen els casos judicials que afecten noms de famílies amb el poder més alt, polític i financer de la democràcia: la família Pujol, la família reial, la família Rato, per donar tres noms tremendistes.

Si no fallen els pronòstics, el 20-D no hi haurà cap partit que superi el segon en més de set o vuit punts, de manera que quatre forces polítiques es repartiran de manera molt equitativa els vots. El reflex d'aquest vot no es correspondrà amb l'assignació de diputats al Parlament perquè el nostre sistema electoral, no la llei d'Hont, afavoreix objectivament els partits clàssics i obtindran una sobrerepresentació parlamentària. Malgrat aquesta disfunció, el retrat que surt del present em sembla esperançador, diria que revolucionari dins de les mesures democràtiques: no veig cap drama per enlloc ni tampoc veig risc sistèmic. Veig el resultat sorprenentment natural de la interiorització de la democràcia en una societat que viurà un canvi estructural transcendent sense carregar-s'ho tot.

Les coses veritablement perillosíssimes, a més de profundament nocives per a la majoria de la població, les ha fetes els últims quatre anys el PP 

Alguns temen que Podem pugui governar fent coses perillosíssimes. De moment, les coses veritablement perillosíssimes, a més de profundament nocives per a la majoria de la població, les ha fetes els últims quatre anys un Partit Popular que ha actuat com a dreta desacomplexada en l'exercici immoderat de la seva majoria absoluta, sense control de ningú perquè ningú pot controlar una majoria absoluta.

Els altres tres partits forts, a part del PP, porten dins un compromís, de vegades explícit i de vegades implícit, que consisteix a deixar de contemporitzar i abandonar l'hàbit enquistat d'abusar d'un sistema corroït per l'edat i l'ús. El relleu generacional que estem vivint és democràtic, amb rampells de carrer i insolència episòdica, sense cap gravetat en la majoria de casos. Per això em sembla que el projecte més potent que té el Parlament, si es compleixen els pronòstics optimistes i governa algun tipus d'aliança a dues o tres bandes, però sense el PP en el poder, és la definitiva sanció parlamentària i política de la renovació natural i esperançadora de la societat espanyola en forma de modificació de la Constitució de 1978, d'acord amb un criteri senzill i complex al mateix temps: la seva adaptació a la realitat social del 2015. Amb les prudències que ha explicat molt bé Rubio Llorente en un article de Ahora, la Constitució necessita una remodelació després d'haver perdut forma, agilitat i reflexos: se li han rovellat els ressorts, s'han obturat les artèries, el colesterol dolent se li ha posat pels núvols i els curtcircuits s'ha multiplicat tant que els últims anys els incendis han estat més nombrosos que els parcs de bombers.

Jo crec que el PP s'hi afegirà si està a l'oposició. No ho farà si governa, o buscarà una reforma tan cosmètica com anunciada. El meu pronòstic coincideix amb la meva propensió il·lusa, i crec que un Govern amb qualsevol de les combinacions que excloguin el PP pot propiciar el clima de canvi que faci possible recuperar el que s'ha perdut, inclosa la reracionalització del conflicte entre Catalunya i el Govern de l'Estat. Sospito que la majoria de la població urbana i bona part de la rural aspira que torni a ser la Constitució el millor aliat que ha tingut en democràcia. Encara que el candidat d'ERC, i no un tuiter guillat, visqui tan flagrantment desconnectat de la realitat que creu que és una Constitució feixista.

Jordi Gracia és professor i assagista.