llibres

El rebuig del soroll mundanal

L’últim premi Miquel de Palol es pot considerar una gran declaració d’amor a la literatura

En Ponç Pons la reflexió sobre l'activitat creativa és constant.
En Ponç Pons la reflexió sobre l'activitat creativa és constant.ccma

Molts autors es complauen a dir que escriuen perquè els estimin més. Ponç Pons (Menorca, 1956) diu que “aspira, sobretot, a ser valorat i estimat com a persona”; seria la poesia doncs, per ell, un element més de la valoració, però no pas el decisiu. En el seu cas, “escriure serà obrir portals a la saviesa”, no pas l’exhibició d’una saviesa que a l’escriptor se li pressuposa com el valor als militars; és una opció aparentment més modesta, però incrementa l’autoexigència i la responsabilitat.

En aquest nou llibre, que ha rebut el premi Miquel de Palol 2015, exhibeix, una vegada més, el seu rebuig del soroll mundanal i el seu retir en una cabana, als vespres, on poder llegir i escriure en silenci i en contacte amb la natura; en canvi, les invectives contra la modernitat que amenaça destruir la naturalesa i els costums ancestrals de l’illa, freqüents en llibres anteriors, passen ara a segon terme. En conjunt es pot considerar una gran declaració d’amor a la literatura. El pretext més freqüent és la lectura de poemes o la contemplació de quadres, i les reflexions sobre l’activitat creativa, pel que fa a la poesia sobretot, són constants; les notes finals, tot combinant anècdotes circumstancials amb sentències literàries, accentuen la dimensió diarística de Camp de bard, que compleix la funció de recopilació dels “moments més intensos de l’autobiografia espiritual del poeta”, com proposa Robert Graves en la citació que l’encapçala.

CAMP DE BARD

Ponç Pons

Edicions Proa

144 pàgines. 15 euros.

A vegades Pons exagera la nota bucòlica o ingènua, com quan diu que escriure amb tinta blava “em recorda el cel i la mar” o quan se sent obligat a afirmar l’obvietat que “visc obert a les diverses llengües i cultures del món”. Entre els homenatges, apropiacions i recreacions de diversos autors, destaca la seqüència dedicada a Emily Dickinson; els epigrames sobre poetes japonesos i xinesos; els tres poemes en italià a la manera, respectivament, de Montale, Quasimodo i Ungaretti; la invenció d’un poeta àrab menorquí del segle XIII, que mereixeria un desenvolupament ulterior, i la sèrie d’episodis extrets de la Bíblia, que són resolts o interpretats de manera diferent, a vegades amb efectes irònics, o bé reflectint una espiritualitat diferent de l’ortodoxa.

Entre els poemes inspirats en escenes pictòriques, n’hi ha un de dedicat a la noia que llegeix una carta amb la finestra oberta, de Vermeer, en què Pons imagina que es tracta d’una intensa declaració d’amor; un altre, a una dona de Willem de Kooning, que no en surt gaire ben parada, i un magnífic elogi genèric de Mark Rothko, que sorprèn venint d’un poeta que es declara figuratiu. Ponç Pons és un escriptor de línia clara, que aspira a fer-se entenedor i defuig les imatges i els jocs verbals impactants; és fàcil imaginar-lo retocant els seus versos a fi de prescindir d’algun terme massa abstrús, cercant l’adjectiu més planer i unificant el ritme, que a vegades peca de massa homogeni. És dels que creuen que ja hi ha prou confusió en el món i que afegir-n’hi no és l’alternativa correcta. Per entendre’l i per entendre’ns, convé el retorn a les coses essencials, entre les quals hi ha la relectura pacient dels clàssics, el temps necessari per fer-ho i un lloc on sentir-se a gust. Fins i tot trobant exagerat o massa optimista el seu desig manifest —“sembram versos per fer / florir lliures i oberts / al sagrat cos del món / sentit i veritat”—, els seus poemes sempre són estimulants, en els dos aspectes d’harmonització de la pròpia vida i d’incitació a retrobar altres poetes.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS