Un pla social obscè

El pla social de xoc presentat per l'aspirant Artur Mas i els seus acòlits de Junts pel Sí al tribunal examinador d'investidures de la CUP és obscè.

Sembla el contrari. Sembla atractiu. Per a l'alegre mainada antisistema. I per a qualsevol persona amb una mínima consciència social. Qui criticaria la millora de la cobertura alimentària als nens que no la tenen? O posar fi als talls de subministraments energètics als més vulnerables? O donar les ajudes a la dependència als qui se'ls està negant? O ampliar les places de les escoles bressol? O reduir les llistes d'espera hospitalàries?

Ningú, excepte la mala gent.

Però passa que aquest conte de fades és una estafa política.

Perquè és incoherent. Aquestes mesures són les contràries d'altres perpetrades pels Governs de Mas durant el seu quinquenni. Qui confiaria que apliqui ara allò a què s'ha negat mil vegades? Cap adult, per descomptat. I ni tan sols un nadó creuria que un Mas-III es personés, com assegura el pla, en judicis d'interès polític... com podrien ser els incoats a la família Pujol.

I perquè la meitat de les seves vint mesures són enganyoses. D'etèria aplicació, més o menys lligada a l'entrada en vigor d'una independència avui per hipotètica: és el cas del salari mínim a 1.000 euros (ja que hi som, per què no 1.300?); de l'impost a la banca revertit pel Govern; de la reconsideració de les (encara que repugnants, obligatòries segons l'actual normativa) subvencions a les escoles de l'Opus que segreguen per gènere; de la instauració d'una policia fiscal antifrau. Una mica d'això podria fer-se sense Estat propi, sí, però de moment només si es decideix així en una altra finestreta, la del Govern central. Per no entabanar, plantegi's a aquest nivell.

I perquè amb el precedent de la catastròfica experiència de gestió convergent, el pla s'augura fictici. Generarà més despesa: de ben segur superior als 250 milions que es filtren (i si només fos aquesta xifra, per què no es va fer abans?). O sigui, que caldrà elaborar un nou pressupost.

Aquí sorgeix el drama. El pressupost del 2014 ja va ser fictici: entre altres raons perquè dels ingressos previstos per concessions privades i privatitzacions, 2.489,5 milions, només se'n va obtenir un 16,5%! Mas va aconseguir el seu habitual suspens (1,6 punts sobre deu), i va suposar que Catalunya incomplís l'objectiu impost al Consell de Política Fiscal i Financera, d'un 1%, fins a un 2,58%.

El del 2015, amb un topall encara més cruel (i deslleial amb les autonomies per part d'Hisenda), està anant encara pitjor: es tancarà amb un dèficit pròxim a un 2,9% –segons Airef–, en comptes d'un 0,7%, sobretot perquè els ingressos previstos per privatitzacions i similars (375 milions d'euros) estan resultant una burla sagnant. Així, fins al setembre s'havien aconseguit només 30 d'aquests milions, un 8% del total: suspens de 0,8 sobre 10!

Com el 2016 encara hi haurà menys ingressos i les despeses es multiplicaran, el desfasament s'agreujarà (i l'objectiu de dèficit aprovat és encara més dur per a aquest any: d'un 0,3% en comptes d'un 0,7%), tret que s'augmentin els ingressos de debò, per exemple per via impositiva –ja molt exhausta en l'IRPF i antipàtica per als amics de iot que encara li quedin a Mas–.

De manera que quedaria una altra via, la de prorrogar el patètic pressupost actual, del 2015. Però és fal·laç. “Hi ha marge”, al·leguen alguns, sembla que bondadosos, portaveus. Més aviat ignorants: si no s'hi arriba amb aquest pressupost, menys amb un altre de més càrregues... Però sobretot és impossible perquè un pressupost prorrogat impedeix augmentar la despesa: només pot repetir-se per dotzenes parts.

Quedaria així únicament la sortida de negociar (que rebutja) o la revolta contra els topalls legals, per desbordar-los. Però llavors, com s'ha albirat amb la crisi dels pagaments a farmàcies i hospitals, el FLA deixaria d'assumir-los. I la Generalitat hauria de proclamar la seva fallida formal, un resultat reeixit per al viatge de Mas a enlloc.

Cap? Podria encara assajar una última aventura agònica: improvisar una secessió qualsevol mitjanit. Una gesta tal seria financerament més suïcida que heroica. Ningú compraria els bons porqueria de la feréstega República catalana, amb un dèficit disparat, un deute superior a un 130% del PIB (67.855 milions al primer semestre; i prop d'una quota d'un 20% del bilió del deute espanyol). Ningú? No siguin pessimistes. Potser alguna gran inversora estrangera. Andorrana. Com Marta Ferrusola.