Bertín Osborne enceta la campanya

Bertín Osborne. La trobada de Bertín Osborne amb Mariano Rajoy a TVE (2 de desembre) ha estat un cop mediàtic del PP –4.350.000 espectadors– en vigílies de l’inici de la campanya electoral. I ha estat comentada en una infinitat de mitjans. Gumersindo Lafuente (El diario, 3 de desembre) veu un Rajoy que aprofita fins als darrers minuts el seu poder sobre la televisió pública per gaudir d’un bon massatge en hora de màxima audiència. “I tots pendents d’ell, del seu tarannà insípid, de les seves banalitats, de la seva particular campechanía i sentit comú, mire usté”. “Bertín, el rei de les eleccions, de moment”.

A l’Abc (4 de desembre), Luis Ventoso titula El bertinazo i escriu que els telespectadors van observar bocabadats que “el tal Mariano és un paio agradable”. “Rajoy no és un creador, ni un pensador ni un poeta. Li agrada més un partidàs que un bon llibre. És un administrador, un funcionari. Però, malgrat les seves mancances, resulta moderat i tranquil, afable”. A La Razón (4 de desembre), Pedro Narváez posa un títol molt semblant (El bertinato). El columnista creu que alguns crítics van enyorar un entrevistador amb cara restreta que el posés en un compromís per, després, titular amb un pet, van enyorar que no el posés a la cassola amb aigua bullint. “Bertín no és David Frost i Rajoy no és Nixon”. Emilio Campmany (Libertad Digital, 4 de desembre) critica que Rajoy no respongués a la pregunta de quin polític admira més i que murmurés paraules d’elogi quan Osborne li va suggerir el nom de Felipe González. “Rajoy no té referents i, si en té, comparteix amb Bertín el de Felipe González. Aquestes són les mans en què estem”.

Mònica Planas (Ara, 4 de desembre) subratlla que l’escena d’Osborne i Rajoy als fogons “passarà a la història de la televisió més retrògrada. L’estereotip dels homenots exhibint la seva incompetència a la cuina per refermar la seva masculinitat”. Ferran Monegal (El Periódico, 4 de desembre) es fixa en l’escena del futbolí. “Rajoy va conduir el Barça i va aconseguir una victòria mai vista: de nou boles, li va marcar vuit gols al Reial Madrid de Bertín Osborne. Ahhh! Quin colossal disseny de campanya. Traguem-nos el barret”. Un marit de veritat, titula Joaquín Luna (La Vanguardia, 4 de desembre). “El nostre Bertín és bona gent, molt bona, tant que convida Kim Jong-un i el fa entranyable”. “El sopar va retratar el bon marit espanyol, temorós de Déu i temorós de la seva esposa”. Un marit que porta els nens al futbol, felicita la mare el dia del seu sant però a qui no li pots demanar que ajudi a la cuina.

Podríem assistir a un nou procés, liderat per Ada Colau (Xavier Bru de Sala)

Eleccions. La campanya electoral s’ha obert tenint present la darrera enquesta del CIS, segons la qual el PP guanyarà però necessitarà pactar per governar. José María Izquierdo (Cadena Ser, 4 de desembre) en fa una primera aproximació: el centredreta, “o la dreta, triïn vostès”, suma 188 escons (124 del PP més 64 de Ciutadans), mentre que l’esquerra, “o el centreesquerra, també al seu criteri”, en suma 133. Si és així, “tindrem quatre anys més del mateix, per molt que la formació de Rivera suavitzi els excessos d’un tal Wert –com li deu anar per París?– o les fanfarronades de Montoro. Però els recordo que només és una enquesta i que queden 15 dies per fer virar el vaixell”.

Libertad Digital (4 de desembre) considera que la presència de Ciutadans a la majoria de províncies amb menys de quatre escons en joc es produeix en detriment del PSOE, “però és que a les grans circumscripcions la sort dels socialistes no és gaire millor”. I assenyala el cas de Madrid, on els socialistes han donat la capital a un grup de radicals sense nord “liderats per un personatge tan peculiar com la inefable Manuela Carmena, amb una capacitat destructiva que ja està fora de dubtes”.

No podem seguir igual uns altres quatre anys (El Periódico)

Ignacio Varela (El Confidencial, 4 de desembre) compara els baròmetres d’octubre i novembre: el PP baixa mig punt, el PSOE retrocedeix quatre punts i mig, Ciutadans en puja 4,3 i Podem passa del 10,8% al 15,7%. “No puc acabar aquest comentari sense parlar de la província de Barcelona. Fregant-me els ulls he llegit que el CIS situa les dues forces independentistes, CDC i ERC, als llocs quart i cinquè a aquesta província, on viu el 73% de la població de Catalunya”.

Per Sebastià Alzamora (Ara, 4 de desembre) l’al·licient de les eleccions espanyoles és que es plantegen en clau anticatalana “per això és fonamental que la política catalana desencalli la seva actual i absurda situació, perquè sense formar govern no es pot fer política”. Antoni Puigverd (La Vanguardia, 4 de desembre), al seu perfil de Gabriel Rufián, veu com la retòrica andalusista que el PSC va fer servir tants anys per “articular els afectes entre Catalunya i Espanya, justifica ara, en boca de Rufián, l’“Adéu a Espanya”. ERC persisteix en la seva opa al PSC”. Xavier Bru de Sala (El Periódico, 4 de desembre) arrisca un auguri: si el 20-D En Comú Podem “aconsegueix situar-se en els primers llocs de l’ajustada taula de la classificació, i tenint en compte la doble evidència que l’independentisme no va guanyar el plebiscit i que amb Mas al capdavant no el pot guanyar, podríem assistir a un nou procés, liderat per Ada Colau”.

Els editorials d’aquest divendres dels diaris també tracten sobre les eleccions. El Punt Avui defensa que “deixar tots els escons en mans dels partits unionistes seria un greu error que el país no es pot permetre. Una qüestió que caldrà que els votants sobiranistes tinguin molt en compte el proper dia 20. Per deixar ben clar també que, malgrat les dificultats que ara mateix encallen el procés independentista, la voluntat dels ciutadans és tirar-lo endavant, entre altres coses, perquè aquestes siguin les nostres últimes eleccions espanyoles”. El diari Ara defensa que el 20-D no és un plebiscit, però el seu resultat tindrà un impacte evident en el procés sobiranista. “El bipartidisme espanyol pot quedar tocat de mort [...], però encara s’ha de veure si es tracta d’una esmena a la totalitat o d’un simple ajustament”. A Catalunya no és el mateix si guanya un dels dos partits de Junts pel Sí o ho fa Ciutadans. “En definitiva, el 20-D sabrem si Catalunya reforça el seu perfil diferenciat per avançar cap a la sobirania”.

Per l'Abc, arranca la campanya dels pactes. El CIS, escriu, preveu una catàstrofe per al PSOE i consagra Ciutadans com l’àrbitre dels pactes. “El resultat el condicionaran el 40% d’indecisos, l’ampli vot rural de persones més grans de 50 anys i la no comissió d’errors”. Una tesi semblant manté l’editorial d’El Mundo, que titula “Un desenllaç editorial que depèn dels indecisos”.

La Vanguardia veu un Congrés que pot estar dividit en quatre grans blocs, de forces no equivalents però sí bastant equilibrades. Sobre el tema català, l’horitzó no està clar, amb un PP que segueix en el seu quietisme i un Ciutadans amb proclames no gaire més prometedores. “El problema segueix aquí i la seva solució només arribarà a còpia de diàleg i pacte. Sense ells, la força guanyadora de les eleccions del 20-D difícilment podrà esperar una legislatura de progrés per al conjunt del país”. Per El Periódico, sigui quin sigui el resultat del 20-D, “no podem seguir igual quatre anys més [...] Esperem que la fi de la majoria absoluta i la necessitat de buscar aliats, o el canvi de majories, il·lumini una altra manera de fer política, de regenerar tot el sistema”.