“Si el que és comú s’ha de defensar des dels tribunals potser no és tan comú”

Luisa Elena Delgado (Caracas, 1962) és llicenciada en Filologia Hispànica per la Complutense, doctora en Estudis Hispànics per la Universitat de Califòrnia i catedràtica a Illinois. És néta d’exiliats espanyols, nascuda a Caracas, criada a Madrid i resident als EUA. Recentment ha estat la sorprenent finalista del Premi Nacional d’Assaig (2015) per la seva La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española: 1996-2011 (Siglo XXI), una de les revelacions de la temporada passada i una anàlisi innovadora de la democràcia de consens espanyola i el seu imaginari cultural. Es tracta d’una de les escasses anàlisis crítiques de la cultura democràtica espanyola, d’això que, entre els intel·lectuals locals, només provoca unanimitat i fascinació.

Pregunta. Espanya és una nació singular?

Resposta. Singular té un doble significat: rar, o excel·lent, i també únic, no plural. Totes dues accepcions són presents en les definicions oficials de la cultura nacional. Inevitablement, la idea d’una cultura nacional implica sempre una creença en la seva singularitat. Això requereix un constant esforç homogeneïtzador, que esborra les relacions entre diferents tipus de comunitats i tradicions culturals i privilegia un sol idioma. D’altra banda, és evident que la idea d’Espanya predominant se sosté sobre la presumpció d’una nació, en singular, per molt que la realitat i la història demostrin una altra cosa.

P. El seu llibre analitza l’imaginari cultural de l’Espanya democràtica. Per què ha tingut més bona acollida a la perifèria?

“A banda del tema

R. Imagino que per la crítica a l’imperatiu de vertebració i cohesió que presideix la política cultural de l’Estat, que implica una relació jeràrquica entre diferents cultures nacionals, una de les quals —la que s’expressa en castellà— es considera l’espanyola “per antonomàsia”, utilitzant una coneguda expressió de Menéndez Pidal. La meva anàlisi demostra la tensió constant entre el que s’entén i defensa com el tot polític i cultural, i les parts, que en el millor dels casos es toleren i en el pitjor es volen mantenir a ratlla. Això fa que s’entengui la cultura com a lloc de resolució de tensions, en comptes de ser el que ajuda a entendre-les.

P. Aquest ús combatiu de la cultura ha viscut una etapa daurada a Madrid...

R. També qüestiono que allò que és comú s’identifiqui amb el que és establert i protegit des de l’Estat. Si el que és comú i el que suposadament ens uneix s’ha de defensar des de les institucions i els tribunals, o fins i tot per les forces de seguretat de l’Estat, llavors potser no és tan comú. Al meu entendre, en lloc d’assumir i imposar per decret llei el que ens uneix, ens hem de plantejar el que hauríem de tenir en comú, com ara la vergonya (que, en efecte, és un sentiment revolucionari) per la corrupció, tant si ve dels nostres com si és dels altres. Al final, el meu objectiu és subratllar que la qualitat essencial d’una democràcia radica en la seva obertura a la discrepància i a formes singulars de pertànyer-hi, i això engloba diferents tipus de dissidència de l’espanyolitat oficial.

P. Des 2012 la societat catalana està vivint un procés d’autodeterminació. Considera que també és un procés propagandístic?

R. Precisament vaig viure a Barcelona entre el 2013 i el 2015. Fins i tot vaig estar en dues Diades, que vaig veure des del Paral·lel, no precisament el centre neuràlgic del nacionalisme català tradicional. El que vaig veure va ser una gran varietat de raons per manifestar-se públicament, així com diferents formes d’entendre la catalanitat. La meva experiència personal i professional (i sóc castellanoparlant amb un català parlat bàsic) és que a Catalunya hi ha diversitat d’opinions que s’expressen públicament. Comparar la realitat catalana, com s’ha fet a la premsa, amb Corea del Nord o amb qualsevol règim totalitari, em sembla una baixesa, a més de ser completament improductiu.

P. Però algunes decisions preses des de Catalunya...

R. El procés d’autodeterminació català té un vessant propagandístic, com tot procés de construcció nacional, i sens dubte hi ha hagut, i seguirà havent-hi, decisions discutibles i qüestionables. El qüestionament i la possibilitat de dissentir són elements fonamentals d’una democràcia, la qualitat de la qual no ve determinada per la capacitat de generar consens, sinó al contrari, per com es maneja el dissens, que de vegades pot ser radical, cosa que, per cert, tampoc s’acaba d’entendre en la política espanyola. En qualsevol cas, no és acceptable, en cap context polític, escudar-se en el patriotisme per evitar la crítica a la gestió política. Tampoc és acceptable tenir representants polítics que eludeixen els debats públics i no donen explicacions en seu parlamentària, cosa que seria impensable en un context anglosaxó, francès o nòrdic: si diem que aquests són els nostres models, hauríem d’imitar-los en la pràctica.

P. Des de la seva perspectiva d’investigadora espanyola, però establerta en Estats Units i familiaritzada amb la cultura catalana, com interpreta el panorama actual a Catalunya? Significa el procés la fi del catalanisme tradicional o és més aviat un reciclatge?

R. Encara que conec raonablement bé la situació catalana, no sóc politòloga ni historiadora, sinó crítica cultural. No puc contestar com a experta en la història del catalanisme sobre un procés que, d’altra banda, segueix en marxa, però sí que puc opinar com a ciutadana. Crec que els espanyols en general, i les persones públiques en particular (polítics, intel·lectuals), haurien de deixar de posar tant el focus en els errors de la democràcia a Catalunya, i aplicar la mateixa vara de mesurar per millorar la qualitat de la nostra, que ens fa bona falta. Així mateix, crec que els espanyols hem de mostrar més respecte per l’opinió manifesta d’un percentatge molt significatiu de catalans; una opinió que en cap cas s’ha d’entendre com un desafiament, terme que en si mateix denota rivalitat, sinó com l’expressió d’una voluntat política que no cal compartir, però sí reconèixer políticament.

P. Té la reivindicació sobiranista també, com defensen alguns, un punt de modernització?

R. Al final, crec que la societat catalana està buscant respostes a reptes actuals també compartits per ciutadans en molts altres contextos (crisi de representativitat i de model econòmic; gestió de les diferències, noves pràctiques polítiques...), tant com a la qüestió del seu encaix problemàtic en un Estat que és aliè, quan no hostil, a la seva especificitat cultural. En aquest sentit, m’agradaria recordar una cita d’Incerta glòria, sobre la qual crec que val la pena reflexionar: “No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú”. La meva posició és clara: no es pot comprendre, i encara menys estimar, el que no es coneix.