Els sindicats demanen la fi de la contenció salarial en l’automòbil

Els treballadors de les grans fàbriques de vehicles a Espanya sabran el 2016 si els seus sacrificis en els últims set anys eren cosa de la conjuntura o es quedaran. Quatre plantes —Seat, Nissan, Peugeot i Mercedes— hauran de negociar el seu proper conveni col·lectiu, la prova de foc per saber si els fabricants són capaços d'alterar el mantra que van explotar durant el moment més dur de la crisi: flexibilitat, productivitat i competitivitat. Els sindicats demanen eliminar la contenció salarial. Consideren que ja han cedit en els anys de crisis i volen recuperar drets.

Flexibilitat, productivitat i competitivitat. Les paraules màgiques que han acabat reportant inversions i 13 nous models de cotxes per a les plantes espanyoles. Uns termes que també han provocat menys acomiadaments que en altres sectors. Tot i que a costa de la pèrdua de poder adquisitiu, de més eventualitat i d'una organització més irregular de les jornades de feina. Els sindicats creuen que ha arribat el moment de canviar les coses. Algunes de les fàbriques espanyoles estan en ple creixement i camí del seu màxim de capacitat.

"No permetrem noves rebaixes, perquè els treballadors no tenen res més a donar. Ha arribat el moment de recollir; l'avenç d'Espanya no pot basar-se en una continua disminució de les condicions laborals", afirma Mariano Cerezo, secretari general d'MCA-UGT. Coincideixen amb ell Joaquín Ferreira, secretari d'automoció de CC OO —"És el moment de recuperar condicions i guanyar competitivitat"—, i Matías Carnero (UGT), president del comitè d'empresa del fabricant de cotxes més important d'Espanya: "Ho tenen clar els que pensin que amb el conveni els treballadors de Seat pagaran el frau dels motors dièsel", en referència a la possible petició de nous sacrificis per Volkswagen.

Aquesta contundència xoca, no obstant això, amb l'escepticisme d'altres dirigents sindicals. Un d'ells és Santiago García, delegat en el comitè de PSA Peugeot-Citroën en la planta de Vigo, on el conveni també caducava aquest any. Allà, ja s'ha signat amb el beneplàcit del sindicat independent SIT-FSI, CC OO i UGT. García considera que s'ha aconseguit un bon acord, tot i que amb matisos. Bona part de les millores salarials estan condicionades fins a 2019.

"Les empreses de l'automoció estan en una batalla sense fre i estem amb el handicap que ens falta un model per assignar", diu García, en una afirmació que resumeix la situació de guerra que mantenen les marques automobilístiques. La plantilla de Citroën a Vigo lluita amb plantes franceses. La de Seat a Martorell (Barcelona), amb instal·lacions d'Europa de l'Est o fins i tot Bèlgica. Nissan, a la Zona Franca de Barcelona, va competir amb una britànica. Aquesta lluita no té final.

La signatura d'alguns convenis ha generat problemes a les plantilles i cert desprestigi sindical, com reconeix Ferreira: "Es van signar coses molt conflictives i s'han hagut d'explicar molt bé les coses". I revela: "Tenim problemes amb els sindicats francesos, que es queixen que hem rebaixat molt les condicions laborals".

A la política de contenció salarial s'hi ha sumat una forta política de flexibilitat. De vegades s'amplien les jornades diàries amb hores extres, es treballen els caps de setmana quan hi ha feina i s'envia a casa la gent quan la producció cau, i cada vegada es demanda més que aquests canvis puguin decidir-se amb menys antelació. Els sindicalistes consultats admeten que la flexibilitat ha donat els seus fruits per esquivar acomiadaments.

Ara es tracta de millorar salaris. Volen que s'apliquin les condicions de l'acord global per a la negociació col·lectiva signat per centrals i patronals, que plantejava una pujada de l'1,5% anual. Però això només es produirà en funció de la situació de cada empresa. A la planta de Mercedes a Vitòria, el president del comitè d'empresa, Iñaki Andrés, creu que han de reclamar un augment mínim de l'1,75%.

A la planta catalana de Nissan negocien la pròrroga del conveni, que venç aquest any. Tenen amb prou feines quatre setmanes per aconseguir un acord. L'empresa ofereix un augment del 0,5%; els sindicats pretenen un 1,5%. La fàbrica de la Zona Franca ha rebut nous models, però els seus empleats han hagut d'assumir una doble escala salarial, dos anys de congelació salarial... i ara dubten del que pot passar perquè les vendes d'un dels seus models, el Pulsar, no van com estava previst. Miguel Ángel Boiza, delegat sindical de CC OO, admet: "No puc ser optimista".