El faristol buit

El president del Govern espanyol i del PP, Mariano Rajoy, s'ha despenjat del debat amb els principals candidats a la Moncloa organitzat per EL PAÍS per al proper dia 30. I no perquè les seves altes responsabilitats en la governació del Regne li exigeixen ocupar-se d'altres assumptes, sinó perquè s'està preparant una entrevista en solitari del president en una cadena privada de televisió, el mateix dia i a la mateixa hora del debat al qual havia estat convidat juntament amb Pedro Sánchez, Albert Rivera i Pablo Iglesias.

Que el veterà dirigent del PP es negui a debatre amb tres renovadors de la política espanyola diu molt de l'estret marc en què s'ha tancat. Ningú pot acusar-lo d'incoherència, vista la seva tàctica habitual d'adormir els debats polítics de tot gènere: només cal recordar l'al·lèrgia demostrada per discutir en el Parlament durant la legislatura recentment acabada. No obstant això, també revela la fragilitat de fons d'un polític que només es permet compareixences públiques en les quals pugui sentir-se molt còmode, per a això, com en aquest cas, es fa entrevistar en solitari.

Per aquest motiu el líder del principal partit d'Espanya no vol confrontar idees ni projectes, fins i tot en la vigília que aquests mateixos ciutadans decideixin a les urnes sobre la renovació del contracte o el possible acomiadament. En fer-ho així se separa de la normalitat instal·lada en altres democràcies avançades, en les quals hi ha debats entre els qui aspiren a seguir en el poder i els qui intenten rellevar-los. La qüestió és que som en ple segle XXI i la Moncloa es nega a satisfer el que, amb tota evidència, és un dret dels electors.

Cal decidir qui mereix més la confiança dels futurs votants per a assumptes tan importants com la sortida de la crisi econòmica, el model social, la reforma de la Constitució o el paper d'Espanya en el convuls escenari internacional. Són els ciutadans els que necessiten tenir elements de judici per inclinar-se per una alternativa o altra, i els partits tenen l'obligació de proporcionar-los-la. La confrontació pública aporta una informació que no es pot extreure dels mítings ni dels espais publicitaris contractats –i, en el cas de la televisió pública, emesos per imperatiu legal–. Els debats són oportunitats perquè les propostes dels partits no es dilueixin i adquireixin un grau més gran de compromís davant els ciutadans.

Hi ha qui pot pensar que Rajoy no debat amb Sánchez, Rivera i Iglesias per furtar el fort contrast d'imatge entre la seva perllongada trajectòria vital i política i l'aspecte més fresc i renovador aportat pels altres. Altres creuen, per contra, que l'experiència del president pot aportar punts a favor seu enfront de polítics que no han exercit tasques de govern.

Qualsevol d'aquestes explicacions són secundàries respecte al fet central: per més voltes i revoltes que es doni a l'assumpte, el fet és que el líder d'un dels principals partits d'Espanya rebutja als ciutadans el dret de veure'l debatre amb els seus principals oponents electorals.