Cap on va Catalunya?

Cap on va Catalunya? Diguem-ho ben clar ja de bon començament. Ara mateix, no sabem on som ni cap on anem. Tothom sap –i són molts els qui no s’atreveixen a dir-ho– que hi ha un lloc cap on no anem segur, i aquest és la independència.

Això és dur de pair i serà dur de pair. S’havien fixat dates exactes, que han estat sobradament superades. Uns volien que fos l’11 de setembre del 2014, coincidint amb el tercer centenari. Altres apostaven perquè fos el 23 d’abril del 2015. El darrer dels nombrosos fulls de ruta ho havia fixat per a la primavera del 2017, més o menys 18 mesos després de les eleccions del 27-S.

Recordem que es tractava d'un camí que no tenia retorn, que havíem de fer passos irreversibles, que no hi hauria possibilitat de fer-se enrere. Havíem desconnectat definitivament, se’ns deia, i només calia deixar-ne constància. Ho havia fet, com a mínim, una part substancial del país, potser la majoria, i ningú els aturaria ni els convenceria de fer-se enrere a partir d’ara.

“Diguem-ho ben clar ja de bon començament, hi ha un lloc cap el que no anem de segur, i aquest és la independència”

Per avançar fins aquí, havia calgut treballar molt, fer molts esforços i fulls de ruta, consumir milers d’hores i d’energies, escriure milers de planes i de llibres, per part d’autors individuals i col·lectius, privats i oficials, inclosos els 18 interminables informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, on se’ns donen les instruccions i els camins per aconseguir-ho, gairebé tots destinats a demostrar el caràcter ineluctable, definitiu, indiscutible, de la via catalana.

Mai tants havien treballat tant i escrit tant en tant poc temps sobre el mateix tema, el monotema que ens ha ocupat i preocupat, i que ens segueix preocupant, fins a oblidar potser a la vegada que al món hi havia molts altres temes i potser molt més transcendents.

Tots els camins alternatius van quedar exclosos i cegats, tots els inconvenients han estat superats i descartats per argumentaris repetits com les rogatives per demanar la pluja, en aquest cas per dir-nos a nosaltres mateixos una vegada i una altra amb fe supersticiosa que la independència era gairebé inevitable, de manera que al final la reiteració acabés aconseguint efectes sobre la realitat.

“N’hi ha prou amb tenir en compte els atemptats de Paris per adonar-nos de la frivolitat de la nostra vida política, embarrancada i paralitzada en un dels moments més dramàtics de la història europea”

La independència era, a més, un objecte de bellesa corprenedora i indiscutible, que havia de caure molt i molt aviat, demà mateix gairebé, com una fruita madura i sense que costés pràcticament més esforç que el de manifestar-se festivament un o dos cops l’any amb els avis i la mainada. Tot el que portaria seria bondat, bellesa i riquesa.

Els nostres dirigents, començant pel president Mas, havien intentat fins i tot convèncer-nos que no seria bona tan sols per als catalans, i que ens faria de cop i volta més bons, més feliços i fins i tot més formosos, sinó que seria bona per al conjunt dels espanyols i per als europeus. Era qüestió de fer petar els dits com en un joc de mans i convertir-nos de cop i volta en països com Dinamarca i Suïssa gràcies a les virtuts inherents a la secessió d’Espanya. Ens deia Mas que era la fórmula win-win, tots hi guanyem, en lloc de la fórmula de suma zero, en la qual el que guanya un ho perd l’altre; però aplicada aquí segons una tècnica nominalista i d’arrels màgiques molt practicada pels propagandistes del procés: sembla que n’hi ha prou amb dir el nom de la cosa perquè la cosa es faci realitat.

L’han aplicada a la mateixa idea de la història, que havíem de fer-la gràcies a la nostra forta voluntat col·lectiva, a la intensitat dels desitjos dels catalans, tot i oblidant la famosa dita marxista que vol que els homes fem la història però no sapiguem mai ben bé la història que fem.

Quantes jornades històriques hem viscut des de la manifestació de l’estiu del 2010 contra la sentència de l'Estatut! El món ens mirava i ens admirava. La història ens convocava. Tot el que fèiem era excepcional i únic, històric. Tanta singularitat, pacífica i democràtica, havia de ser premiada. No hi havia cap cas semblant ni a Europa ni al món.

“Alguns han imaginat una mena de Maidan català que obriria la porta a l’autèntica internacionalització que no s’ha aconseguit en els darrers tres anys pel que fa a suports europeus i mundials al procés”

Els nostres informatius de televisió i ràdio, especialment els públics, i les primeres planes dels diaris s’han omplert de fotos històriques, firmes històriques, reunions històriques, manifestacions històriques, i alguns dels objectes i documents utilitzats han anat fins i tot a raure a les lleixes del Museu d’Història de Catalunya abans que la història hagi quallat i s’hagi convertit en un esdeveniment efectivament rellevant.

La realitat, com hem pogut comprovar, és molt diferent. La història, en aquest temps, ens l’han fet sovint uns altres i nosaltres n’hem estat els subjectes passius i n’hem fet ben poca. N’hi ha prou amb tenir en compte els atemptats de París per adonar-nos de la frivolitat de la nostra vida política, embarrancada i paralitzada en un dels moments més dramàtics de la història europea. Em pregunto on va Catalunya i, de fet, m’hauria de preguntar on va Europa i on va el món, molt més important, fins i tot per als catalans, que la pregunta sobre el futur estrictament domèstic.

No estic dient que la idea d’independència no sigui rellevant, i sobretot quan hi ha gairebé dos milions de compatriotes que han votat en les darreres eleccions empesos en una o altra mesura per les expectatives creades al voltant del projecte independentista.

El que dic és que, tal com s’ha plantejat el procés sobiranista i tal com l’han concebut i dirigit Convergència i el president Mas, ha resultat una extraordinària història circular, en la qual sempre hem acabat tornant al mateix lloc i als mateixos arguments sense aconseguir avançar ni una sola passa. Crèiem que succeïen coses i que fèiem història i ens manteníem immòbils en el mateix punt mentre la resta del món canviava.

No s’havia vist mai amb tanta nitidesa com ara mateix, en el moment en que ja fa més de 50 dies que es van fer les eleccions, sense que hi hagi ni tan sols l’ombra d’una majoria presidencial i de govern, i quan les fugides cap endavant i les rectificacions se succeeixen enmig de la més absoluta desorientació de l'opinió pública. Recordem, molt breument, per no fer més sang de la que és estrictament imprescindible, que es tractava de fer el vot de la nostra vida, que ho havíem de fer pels nostres fills i els nostres néts.

S’ha de dir que el resultat de les eleccions sembla fill d’un designi pervers, malèvol i sàdic, sobretot amb Artur Mas. Ni la ment més retorçada hauria pogut dissenyar un resultat que dóna una majoria absoluta de diputats independentistes sense majoria de vots populars en favor de la independència, amb aquests dos escons que li falten a Junts pel Sí per donar la presidència a Mas i el fa totalment depenent de la CUP.

“Si el president Mas tenia una última reserva de prestigi i d’autoritat la va perdre del tot aquesta setmana passada. Fins ara semblava que era o podia ser la solució, i així ho veien molts votants moderats, i ara ja és ben clar que és el problema”

Les eleccions ens dibuixen una Catalunya, d’una banda, molt dividida, i, de l’altra, molt plural. Tal com han reconegut els dirigents independentistes, en privat primer i després en públic, el 47,8 per cent dels vots no és una majoria suficient per culminar el procés sobiranista. Hi ha un moment, amb la declaració del Parlament sobre la independència, que sembla que tot es fiï a la desobediència al Constitucional, fins al punt de provocar una crisi en el límit de la ruptura de l'ordre públic. Per entendre’ns, es tractaria de l'obtenció d’un punt de fricció amb una mobilització popular al carrer que donés suport, per posar-ne un cas, a una convocatòria d’una reunió de la Mesa del Parlament o fins i tot del ple per legislar el que el TC ha prohibit amb l’admissió del recurs del Govern de Rajoy.

Una circumstancia així ha estat imaginada per alguns com una mena de Maidan català que obriria la porta a l’autèntica internacionalització que no s’ha aconseguit en els darrers tres anys pel que fa a suports europeus i mundials al procés. La idea que es fan alguns respecte al paper de la UE i dels seus socis més poderosos és que no permetrien una revolta cívica a Espanya que pogués posar en perill l’estabilitat política espanyola, disparés la prima de risc i de retruc obrís de nou la crisi de l’euro, i que si es produís donaria peu a tota mena de pressions sobre Rajoy i fins i tot a oferir-se per intermediar entre les dues parts, obrint així el camí d’un pacte i probablement la celebració d’un referèndum a l’escocesa.

Sense entrar a jutjar sobre la frivolitat, l’aventurisme i la irresponsabilitat d’aquesta mena de plans polítics, a més del seu irrealisme una mica infantil, em sembla que els atemptats de París han contribuït a descartar la conversió de la insurrecció nominal i de paper que hem experimentat fins ara en una insurrecció de debò, que primer se segueix declarant pacífica però mai se sap si es pot controlar respecte a les formes autèntiques i perilloses que solen tenir les insurreccions.

S’ha de dir que aquest perill, o l’ombra d’aquest perill, només ha durat una setmana, la posterior a la declaració de ruptura amb la legalitat espanyola, que va sembrar la inquietud arreu, incloent-hi el Consell Executiu i la mateixa Convergència. Sabem que els mitjans econòmics, dins i fora, els diplomàtics i els més significats dels periodístics internacionals, com és el cas del Financial Times, s’han posat les mans al cap davant la perspectiva que Artur Mas es convertís en el president lligat de peus i mans a una força antieuropeista, anticapitalista i antiatlantista com és la CUP.

Si el president tenia una última reserva de prestigi i d’autoritat la va perdre del tot aquesta setmana passada. Al president Artur Mas ja se li ha acabat el temps polític. Fins ara semblava que era o podia ser la solució, i així ho veien molts votants moderats, i ara ja és ben clar que és el problema. El seu futur s’acosta al zero absolut. No es tracta d’una afirmació gratuïta ni d’un desig, sinó una deducció lògica dels darrers episodis d’aquest mateixa setmana. La CUP i Junts pel Sí han arribat al final del camí pel que fa a la investidura d’Artur Mas com a president: no hi ha acord i no n’hi haurà.

Convergència va fer esforços que ultrapassaven les seves possibilitats com va ser donar curs a la declaració de desconnexió i de ruptura amb la legalitat aprovada pel Parlament el 9 de novembre. El president Mas també els va fer a l’hora d’oferir una estructura de Govern desconcentrada, amb tres grans àrees equivalents a vicepresidències, que desposseïen el president de poders, afegit això al compromís de demanar la confiança del Parlament en el termini màxim de deu mesos. Això era la presidència coral o compartida que volien els joves assemblearis de la CUP, que aconseguien així fins i tot limitar el poder presidencial de dissolució.

“L’atzucac és notable i només té dues sortides. O la CUP dóna gratuïtament a Mas els dos vots que necessita o Mas fa un pas enrere i cedeix la presidència a un altre candidat de Convergència. I si no, anem a noves eleccions al març”

La CUP volia i vol més, tot i que això que vol és a la vegada molt i molt poc. És molt, perquè el que vol és que el candidat no sigui Artur Mas, sinó un candidat alternatiu de Convergència que no estigui tacat pel passat de retallades i de corrupció. És molt poc, perquè Artur Mas està molt cremat i a punt de la seva defunció política, de manera que demanar-ne la substitució és gairebé una jugada forçada.

Tothom ha llegit les exigències de la CUP i la seva segona negativa d'investidura, dins i fora de Convergència, dins i fora de l’independentisme, com una humiliació a un president agenollat i sotmès als deu diputats cupaires. Primer van ser advertències, com les de Mas-Colell, respecte a la subordinació del Govern a una direcció exterior extremista i a la pèrdua del suport de les classes mitjanes que significarien tantes concessions; després va ser el cop de timó de Francesc Homs, que considera imprescindible garantir la seguretat jurídica, la pertinença a la Unió Europea i el diàleg amb el Govern espanyol, una esmena a la totalitat de la declaració del 9 de novembre.

La repetició de les eleccions al març, atesa la impossibilitat d’investir Mas, és ara l'opció que tothom esmenta i posa al damunt de la taula. Aquesta és una amenaça molt peculiar, que serveix sobretot perquè els qui l’esgrimeixen es facin por a ells mateixos. Ningú com Convergència sortiria més perjudicat d’unes eleccions novament precipitades, les quartes autonòmiques des del 2010.

Primer perquè difícilment podrà repetir la fórmula de Junts pel Sí, atès que Esquerra, la silenciosa Esquerra, voldrà capitalitzar els sacrificis fets fins ara per convertir-se d’una vegada per totes en la força hegemònica i central del catalanisme, substituint finalment Convergència. Segon, perquè serà molt difícil que Artur Mas es presenti com a candidat, aquest cop en el primer lloc, i condemnat pràcticament a ser desautoritzat per l’electorat a les urnes.

L’atzucac és notable i només té dues sortides. O la CUP dóna gratuïtament a Mas els dos vots que necessita o Mas fa un pas enrere i cedeix la presidència a un altre candidat de Convergència. I si no, anem a noves eleccions al març, dolentes per a tots, també per a la CUP, i especialment dolentes per a Mas, que difícilment voldria i podria presentar-s’hi.

Amb el risc que Mas vulgui allargar encara més la seva agonia, Convergència es veurà empesa molt aviat a improvisar la seva successió al capdavant de Convergència i, com a candidat a la presidència de la Generalitat, i fins i tot haurà de calcular si no li convé més avançar-se tant com pugui i situar el successor o successora al capdavant del Govern interí, encara que només sigui per aprofitar l’efecte mediàtic que dóna la presidència. Com tots vostès saben, la vicepresidenta Neus Munté és la persona que reuneix la doble condició de número dos del Govern i de candidata in pectore a substituir Mas com a candidat, que reuneix les condicions exigides per la CUP respecte a la seva desvinculació de les polítiques de retallades i de la corrupció.

De manera que es produeix la paradoxa que la proposta de la CUP de trobar un candidat de Convergència alternatiu a Mas és la que més convé a la mateixa Convergència si no vol perdre els pocs atots que li queden de cara a les següents eleccions, siguin el març o siguin més tard, els 18 mesos inicialment pactats amb Esquerra. Això em porta a concloure que el més natural i fàcil és que Convergència acabi lliurant el cap de Mas a la CUP a canvi dels dos vots que necessita per la investidura del seu nou candidat i poder formar un Govern que ja no tindrà les limitacions que tenia Mas.

És una hipòtesi, naturalment, però em sembla que prou ben fonamentada. I que, naturalment, té gran dificultat política i encara més personal, i és que probablement qui ha de fer aquest pas, la retirada de Mas, és el mateix president i ho ha de fer com si fos pel seu propi peu, donant les corresponents explicacions i com un gran sacrifici en bé del procés. Artur Mas es troba ara com Juli Cèsar davant del Senat: tothom vol liquidar-lo, inclosos els seus, però ningú no s’atreveix a fer el primer pas, de manera que caldrà que faci un pas enrere ell mateix si no vol que siguin tots, inclòs el seu fill Brutus, amagats sota les togues, els qui l’apunyalin.

El procés seguirà, d’això no en tinguin cap mena de dubte. Som en temps de polítiques virtuals i nominalistes, en què les coses no són com són sinó com volen que siguin els qui tenen la maneta per imposar el relat polític hegemònic. Un dels configuradors d’aquest relat meravellós de la revolució dels somriures acaba de publicar just ara un llibre que es titula Per què hem guanyat. ¡Santes victòries que només ho són en el nom i que poden disfressar les falles més espectaculars en les idees i anàlisis i les més amargues derrotes en els fets i en les realitats polítiques! ¡Deixem-los gaudir si així són feliços els qui practiquen aquesta mena de tergiversacions tan poc innocents!

“Artur Mas es troba ara com Juli Cèsar davant del Senat: tothom vol liquidar-lo, inclosos els seus, però ningú no s’atreveix a fer el primer pas, de manera que caldrà que faci el pas enrere ell mateix si no vol que siguin tots, inclosos el seu fill Brutus, amagats sota les togues els qui l’apunyalin”

Tot depèn ara de les eleccions generals i de la nova distribució del poder parlamentari que en surti, és clar. Però la fase següent, amb Mas o amb Munté, amb CUP o sense, és la del retorn al dret a decidir. El procés seguirà però com els crancs, fent passes enrere. Com que no és possible saltar ara la paret de la independència, fem-nos una mica enrere i agafem impuls, intentem tornar a aplegar forces, i fins i tot acceptem canvis en els lideratges, Esquerra en lloc de Convergència, potser Oriol Junqueras en lloc de Mas, i mirem de negociar amb el nou Govern que s’instal·li a Madrid un referèndum com el que va pactar Alex Salmond amb Cameron.

Això si ens trobem en la millor de les hipòtesis, secretament acomboiada per Convergència, d’una majoria que tingui el PSOE com a força central i si és possible Podem com a complement. Però no cal dir que també ens podem trobar –i jo diria que gairebé segur que ens hi trobarem– amb la contrària, una majoria entre el PP i Ciutadans, fortament hostil a la mateixa idea del referèndum, que es també la hipòtesi secretament acomboiada per la CUP i potser també per Esquerra, atès que donaria la possibilitat de radicalitzar de nou l’independentisme i fer possible altre cop la idea que es pot saltar la paret de la independència.

A partir d’aquí no aniré molt més lluny respecte a cap on anem, perquè és molt difícil veure-hi sense els resultats de les eleccions generals i sense la certesa sobre l’eventualitat d’unes noves eleccions catalanes. Però sí que voldria acabar explicant com veig el final de l’actual partida.

Espanya està a punt d’entrar en una etapa en què es reformarà d’una forma o altra la regla de joc, la Constitució. Una de les coses que es jugarà a les eleccions és la profunditat i l’abast de la reforma i, de cara a Catalunya, la seva capacitat per desactivar l’actual conflicte de legitimitat, el procés. Com vostès saben, hi ha forces centrípetes que només volen reformes si són per assegurar la unitat de l’Estat i que veuen qualsevol moviment de significació catalana dins el text constitucional com una desigualtat estrictament insuportable. També hi ha forces que no veuen incompatible el reforçament de l’Estat gràcies a una estructura federalista amb una singularització que satisfés les demandes de reconeixement de Catalunya.

Una de les coses que no sabem encara és si Convergència voldrà estar present en aquest moment de reforma i sobretot si les forces de la centralitat catalana del moment, siguin les que siguin, hi seran representades. Si atenem el que ha estat fins ara el procés, estrictament orientat a la unilateralitat i a la desconnexió, no hi haurien de ser; però si fem cas a les declaracions més recents de Francesc Homs, Convergència haurà d’obrir-se de nou al diàleg i al pacte i participar en la nova etapa constitucional espanyola, tot i que ho faci des d’una posició doctrinal o ideològica independentista.

“Una de les coses que es jugarà a les eleccions generals és la profunditat i l’abast de la reforma constitucional i, de cara a Catalunya, la seva capacitat per desactivar l’actual conflicte de legitimitat, el procés”

El problema és que des de Madrid és molt possible que només es vulgui parlar de la Constitució i des de Barcelona només es vulgui parlar ara d'una consulta sobre la independència. El més normal seria que tots estiguessin disposats a parlar amb tots de tot, però el més probable és que finalment només es pugui parlar amb alguns de l’abast, el mètode i les formes que ha d’adoptar la reforma constitucional.

El que és segur és que la reforma constitucional que ens convé a Catalunya és una que pugui ser votada favorablement per la majoria dels catalans i que sigui així perquè satisfaci de forma prou raonable els desitjos mostrats pels catalans en totes les enquestes respecte a una tercera via entre l’immobilisme i la independència. Si la reforma constitucional que es posa a votació no té uns resultats prou satisfactoris a les circumscripcions catalanes, és a dir, una participació i un vot afirmatiu pel damunt del 50 per cent, podem donar per segur que l’actual crisi seguirà i potser es reprendrà amb més força.

El cas contrari, en canvi, serà la formalització d’un consens constitucional recuperat. Es podrà donar per tancada la ferida que va obrir la sentència del Constitucional sobre l’Estatut el 2010. El dret a decidir, i encara més la independència, perdran bona part de la seva força actual, fins al punt que molts dins i fora de Catalunya els donaran per superats. I potser aleshores ens podrem posar de ple i a fons a pensar i a preocupar-nos sobre cap a on va Europa i cap a on va el món, cap a on van les nostres societats, en lloc de quedar-nos emmirallats amb aquests problemes domèstics que, com ja s’ha vist, no interessen especialment fora de Catalunya i d’Espanya. Potser aleshores podrem posar-nos altre cop a treballar després d’haver perdut ja massa el temps