“Em sorprèn que des de Catalunya es digui que som esclaus”

Com va la vida? Crec que vivim en una muntanya russa, però bonica. Segueixo a dalt de la muntanya… Vaig créixer en un món en el qual no estava programada per res del que he fet, ni del que m'ha passat. Tinc la sensació de dur una vida falsa, i perennement pateixo la síndrome de l'impostor, fins i tot quan em va molt bé. Quan no em va bé penso: esclar, no és una síndrome és la veritat.

Quina és aquesta síndrome? La tenen moltes persones. Martin Scorsese, per exemple, diu que té la sensació que està en un set de rodatge, algú va per l'esquena i li diu: "Escolti, que vostè no pertany a això, vagi-se'n".

Li passa a la feina o a la vida? És una síndrome de professionals. Henning Mankell, al qui vaig conèixer molt, comentava que ell ho havia tingut molts anys. A la vida no em passa.

És com inseguretat crònica. Em paralitzen les situacions socials. Fer les coses sense aparèixer seria fantàstic. Fa dues setmanes l'alcalde de Marsella em va donar la Medalla de la Ciutat. Vaig preparar un discurs dedicant l'homenatge a una amiga que havia passat una situació molt dura. Se'm va fer un nus a la gola, vaig començar a plorar i no vaig poder parar.

Què li va passar a la seva amiga? Va perdre el seu fill. Li vaig dedicar la pel·lícula Ayer no termina nunca. He vist com aquesta persona ha sortit d'un dels pitjors pous en els quals pot caure un ésser humà. (Mira, m'emociono ara!)

El cinema l'alleujarà de la síndrome: vostè va de debò explicant coses. Alleuja. He dirigit 14 pel·lícules. Hi ha un moment en què explicar se sobreposa a tot. La síndrome de l'impostor sempre està a la recambra, no obstant això, però alhora hi ha un plaer que es renova cada vegada: transportar el públic a una nova aventura.

Ara escolta milers d'espanyols per al projecte de documental Un dia qualsevol a Espanya. Què ha après? Hi ha moltes vides excepcionals. Malalts d'ELA; com cuiden els seus nadons dos pares cecs; gent que ensenya la seva solitud i la casa seva. Històries senzilles fascinants.

Com seria el seu propi retrat? Sóc directora de cinema així que li afegiria una mica de literatura: em transmutaria en un esquirol vermell, curiós, que salta i mira les coses amb ulls de sorpresa perpètua.

Què li sorprèn del món que té al voltant? L'estupidesa institucionalitzada. Em sorprèn que a Catalunya, on visc, es digui que estem oprimits, que som esclaus. Jo no em sento oprimida, ni esclava; tinc una hipoteca, com gairebé tots els espanyols, això sí que t'esclavitza. Em sorprèn que sigui impossible sortir d'una espècie de cercle viciós que es retroalimenta i no porta enlloc.

L'hi afecta molt humanament? Moltíssim. Em fereixen les paraules, els fets, les mentides, la manipulació de la història. Quan es rumia sobre gestes i corrents històrics i es menteix descaradament, em dol fins al punt de la depressió. La meva mare era de Salamanca, el pare de la meva filla és de Madrid, jo sóc de Barcelona i el meu pare era català i catalanista. Això a ell li hagués fet vergonya.

Veu escletxes al cercle viciós? Tinc l'esperança que un raig de llum il·lumini els que ens governen. Si Mas ha dit, davant successos recents, que ell els entén perquè també estem oprimits! Però, escolti!

Va escriure a EL PAÍS una carta de denúncia. Va ser valentia? No sóc gens valenta. La independència no sembla una idea bona, ni desitjable, ni viable. En què millorarà la vida de la gent? Tindrem un passaport de quatre barres? I? N'estava farta: No en el meu nom, en el meu nom no ho facin!

Què l'alegra de la vida? Les anxoves, els bons llibres, les bones pel·lícules, el bon vi, el meu xicot, la meva filla. Les anxoves!