Impotència i impostura

De la mateixa manera que el ciclista a la ciutat se salta el codi de circulació, decidint a cada cruïlla si el semàfor en vermell és digne de respecte o no, alguns polítics catalans miren de reüll les lleis i reglaments, espigolant quines quadren amb el seu estil de vida, les que proclamen que volen per a tots nosaltres. Les altres lleis (canvien, no es pensin que sempre són les mateixes, ja que uns dies són unes i l'endemà d'altres de ben diferents, tot depèn de l'instant de la mirada) no compten, no són democràtiques, no són legítimes. Oblidin-les (almenys avui, o aquest matí, que a la tarda poden ser unes altres, ja els ho dic jo i vostès ja ho han pogut comprovar, de sobres). I els jutges? Tampoc compten, ja que les seves sentències es basen en lleis desconnectades, és a dir, en textos que han deixat de tenir relació amb la democràcia, la nació, el poble.

Al jurista professional, aquesta situació el deixa absolutament impotent, ja que com l'advocat sense lleis en les quals fonamentar el seu al·legat i sense jutges que resolguin sobre la seva justificació, no hi pot fer res, està indefens. O millor dit: vostès queden indefensos, vostès que van creure (falsament, ja veuen com n'estaven d'equivocats) que els seus drets i interessos havien estat ignorats per un tercer, potser per un polític, o fins i tot per un ciclista. No és així: la desconnexió és l'única dada rellevant.

Aquesta és la nostra impotència: com el violinista sense arc, com el fuster sense banc, de la mateixa manera el professional del dret, sense lleis ni jutges, no té com mostrar a ningú la seva professionalitat. S'ha quedat sense feina (però això, ens diuen, tampoc està malament, ja que defensar la gent amb les lleis a la mà seria un luxe de rics i un engany de pobres).

La impotència del professional té una conseqüència immediata i gravíssima: qualsevol pot incórrer ara en la impostura d'atribuir-se la posició i l'ofici del jurista sense lleis, del violinista sense arc, del fuster sense banc. Avui, els impostors tenen camp lliure per posar-se en el lloc de qualsevol professional a qui, primer de tot, se l'ha privat de tota capacitat per distingir-se dels altres pel seu saber fer. Es comença pel dret, es continua pels drets (només es reconeixen aquells que, en cada instant, es miren de reconèixer) i es posa fi a tota pretensió legítima de fer alguna cosa amb coneixement de causa (tots som iguals).

Cal partir de la seguretat de les persones i de la confiança de les organitzacions en la certesa del dret

El que em sap més greu de la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya sobre l'inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre del 2015 és que, tot i que és un escrit ben intencionat, malgrat que també ha estat redactat (pèssimament) per molt bona gent (com ho són els ciclistes sense codi, sens dubte), la veritat és que dóna via lliure a tota mena d'impostors, a persones i grups de mala fe que pretendran (ja ho estan fent) imposar-nos la seva voluntat per sobre de la llei i el dret.

Impostors que deixen conscientment de banda la norma bàsica de les successions històriques d'Estats: el dret preexistent seguirà en vigor en tot allò que no sigui expressament derogat o que resulti totalment incompatible amb les lleis del nou Estat. Cal partir de la seguretat de les persones i de la confiança de les organitzacions en la certesa del dret. Les lleis i els qui les apliquen i jutgen (els funcionaris, els jutges) continuaran. Declarem (hauríem d'haver-ho fet així) que respectem les lleis i els jutges i que seguirem fent-ho així. El buit legal crearia l'ocasió única dels impostors, dels qui s'atribueixen el dret a confondre's entre violinistes, fusters o juristes.

Els buits de poder són temibles perquè un dia d'esclat emocional col·lectiu desplaça l'anàlisi freda del jurista i ens deixa a les mans futures de l'historiador, a qui correspondrà mostrar els desastres originats per l'anomia i els impostors, mentre els altres aguantàvem la respiració sense saber quina carta quedar-nos, perquè hi havia moltes coses en joc, en l'envit d'un instant. Per això, el punt vuitè, entre d'altres, de la resolució és una calamitat: “El Parlament de Catalunya insta el futur Govern a complir exclusivament les normes o els mandats emanats d'aquesta cambra, legítima i democràtica…”. Espero i confio que el Govern futur de Catalunya complirà les lleis del país, totes, i les farà complir. Ja tindrem temps de canviar-les.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la UPF