Per què jo no li trobo la gràcia?

No vaig veure Ocho apellidos vascos en una projecció de premsa, entre gent amb un gust presumptament cultivat, sense gaire afició al riure fàcil, sinó en una sala gairebé plena a vessar d'espectadors comuns al cap de pocs dies de l’estrena. I la tabola era notable davant el que veien i escoltaven a la pantalla, els alegres comentaris a la sortida, aquella impagable expressió d'haver-te divertit molt, l'agraïment per haver aconseguit que la comèdia et provoqués riallades, riures, somriures, la sensació tan plaent que t'afirma o et reconcilia no només amb el cinema, sinó també amb la vida.

I tots sabem el que va passar després, un fenomen que podrien explicar eruditament la sociologia i la psicologia. O simplement que el sentit de l'humor, la paròdia, la desmitificació nacionalista, la intriga còmica, el magnetisme dels personatges, connectaven hilarantment amb tot tipus de paladars cinematogràfics, inclòs el públic que feia anys que no trepitjava un cinema. L'oferta, encoratjada per una campanya publicitària exhaustiva, responia al que esperava l'entusiasmada demanda. Gent pertanyent a tot tipus d'estrats socials, simple o il·lustrada, jove i vella, progressistes i conservadors, explicaven que poques vegades havien rigut tant amb una pel·lícula.

És inevitable que em sentís com un marcià en constatar que una cosa tan lúdica, graciosa, satírica i romàntica a mi només em fes riure sense gaire estrèpit en un parell d'ocasions, que em semblés una comèdia vàcua, mediocre i immediatament oblidable, que l'única cosa que em semblés que tenia d’excel·lent i hilarant fos la memorable interpretació d'aquell actor versàtil i poderós anomenat Karra Elejalde.

Amb aquests antecedents tan estranys, patint una ceguesa que no em permet gaudir amb les essències del que va agradar a tothom, parlant exclusivament en primera persona i des del meu probablement atrofiat sentit del gust només puc dir als que esperaven Ocho apellidos catalanes com si fos el mannà que la continuació de les enamorades aventures del sevillà graciós i la basca agredolça els oferirà el mateix, o sigui, el que estan buscant. Encara que a mi em sembla encara més intranscendent que la primera. Tinc la sensació que el guió s'ha escrit amb massa pressa, la fórmula funciona pitjor en aquest independentista poble gironí que en la geografia i idiosincràsia basca, si en l'anterior em vaig avorrir moderadament en la continuació de la sèrie el meu tedi és notable.

I reconec que comença amb una certa embranzida, que l'entrada en remolcador pel Guadalquivir d'aquest pare que només pot ser basc (no m'importaria que aparegués en tots els plans l'admirable Elejalde) presagia certa diversió. Però aquestes expectatives es desinflen ràpid i el desenllaç em sembla lamentable.

Són impressions molt personals. Imagino que la complicitat dels infinits adoradors de la primera part es mantindrà en la segona, que Tele 5, els productors, els guionistes i el director estaran convençuts que el marge d'error davant les previsions de la bona picossada que generarà la seva nova criatura serà mínim. Desmitificar els nacionalismes i saber riure's dels tòpics i de conviccions pròpies o alienes, tan populars com tragicòmiques, és un exercici terapèutic. El que ja no tinc clar és si seré testimoni de la continuació d'aquests amors problemàtics i castissos en Ocho apellidos gallegos o Ocho apellidos castellanos.Crec que el filó ja s'ha esgotat. Que els protagonistes siguin feliços i mengin anissos. I que el gran públic segueixi gaudint amb la seva sèrie preferida. Tant de bo pogués sentir la mateixa alegria.