Sang freda

Sense arribar a la complexitat de l'atac dut a terme contra els Estats Units l'11 de setembre del 2001, el gihadisme ha tornat a emprar bombes humanes per causar a París una de les matances més odioses que es recorden. L'abast mortífer d'aquests nous actes de barbàrie és el més important en territori europeu des dels atemptats de l'11 de març del 2004 a Madrid.

Les paraules de solidaritat amb França i els plors per les víctimes fan falta per dur a terme la tasca necessària de dol pels morts. Ens commovem davant els ciutadans que han caigut segats per les bales o destrossats per les bombes humanes a París, entre ells un espanyol; davant de les imatges de cossos destruïts a cegues, i sentim la debilitat de creure'ns impotents enfront del terror.

No obstant això, la recent història d'Espanya demostra precisament el contrari: es pot vèncer el terrorisme amb les armes de la democràcia, a costa de molt dolor i sempre que siguem capaços de mantenir la sang freda enfront de les urpades terroristes. I això val no només pels Governs, sinó per a les societats que responen, sabent que l'enemic desborda les fronteres tradicionals, utilitza els instruments comunicatius de la globalització i no dubta a enviar els seus a una mort segura per fer més mal.

Aquesta guerra insidiosa ens parla del fanatisme totalitari que s'amaga als caps dels qui dirigeixen l'anomenat Estat Islàmic, sens dubte decidits a prosseguir l'escalada criminal. Les democràcies tenen el dret i la legitimitat d'emprar tots els instruments de seguretat que calguin contra el terror –inclosos els militars– tot i les incomoditats i riscos que les mesures puguin causar a la vida quotidiana. I les societats ho han d'entendre i donar-hi suport.

França és un país molt compromès en aquest combat, i els predicadors de la guerra santa l'han triat com a objectiu a batre. Durant aquest any ho demostren els atemptats duts a terme a la revista Charlie Hebdo i una botiga de productes kosher a París, més l'intent posterior de provocar l'explosió d'una planta de gasos industrials a Lió. La vigília d'una Cimera del Clima que reunirà nombrosos caps d'Estat i de Govern a la capital francesa, i amb la perspectiva de la celebració de l'Eurocopa el 2016, no cal enganyar-se sobre la lògica que guia la bogeria assassina amb la qual es comporten els fanàtics.

Que aquesta vegada hagi passat a França no ha de fer oblidar la situació d'Espanya, citada i amenaçada freqüentment en comunicacions dels grups terroristes. La reacció de Mariano Rajoy i dels partits polítics va ser ahir l'adequada, en general, inclosa la bona notícia que el líder de Ciutadans, Albert Rivera, desitja adherir-se al pacte antiterrorista existent entre PP i PSOE.

Els mètodes per executar les matances són diferents, però tenen un denominador comú: provocar el màxim mal indiscriminat i fer-ho amb la màxima crueltat. Són tants i tan greus els actes d'Al-Qaida i de l'anomenat Estat Islàmic que ningú pot tancar els ulls davant dels qui inventen mil maneres de mostrar la vulnerabilitat de les societats sotmeses als seus designis.

La condició necessària per enfrontar-s'hi és no deixar-se portar per arravataments que puguin confondre la defensa enfront dels gihadistes amb la convivència de les comunitats musulmanes allà on existeixen, ni qüestionar les llibertats des de les quals els europeus ens hem de diferenciar dels salvatges que ens ataquen.