Un golàs de Williams guarneix la victòria de l’Athletic davant l’Espanyol

Al cap de quatre minuts, Undiano Mallenco ja era el rei de la pista. L'ha ajudat el seu pesat historial amb l'Athletic pel qual mai és ben rebut a San Mamés. I l'ha penalitzat l'actitud agressiva de l'Espanyol: els quatre primers futbolistes de l'Athletic que han tocat la pilota d'esquena han anat a terra. Només en una ha xiulat falta. La primera vegada que ha caigut un espanyolista ha estat falta. El públic ha augmentat la seva ira xiulant el just i l'injust, xiulant-ho tot. No són bons els partits en els quals el públic i l'àrbitre arrabassen el protagonisme dels jugadors, contagiats per l'esperit inquiet que es passeja pel camp que anima uns a seguir enrarint el partit i altres a pensar en l'ardit més que en la jugada. És com si en el circ, el públic esbronca al cap de pista mentre el trapezista fa un triple mortal sense xarxa. Quin desànim!

Així estava el partit, en la feresa de l'Espanyol i la infinita dificultat de l'Athletic per treure la pilota jugada des d'enrere (sense Laporte, tot és més difícil), quan en l'únic quadrant del camp on lluïa potent el sol sota la visera de les tribunes, ha aparegut una ombra negra. Es diu Iñaki Williams i està en estat de gràcia. La pilota li ha vingut per dalt a l'àrea gran, d'esquena a la porteria. Entre ell i el seu marcador l'han elevat encara més en un barret magnífic (ja dic que feia molt sol) i després Williams l'ha encastat en la porteria amb un xut amb la dreta que ha provat la tensió de la xarxa per suportar impactes bestials. El trapezista ha vençut el cap de pista, encara que el públic no s'ha oblidat d'ell.

Ha estat l'acte de glòria de l'Athletic que, no obstant això, jugava aliè al seu ritme natural, massa llarg, amb molts buits pel camp. I l'Espanyol s'ha vist amb la pilota, potser més temps del previsible i amb alguns descampats per les bandes que li han permès accedir als terrenys d'Iraizoz. Cert que no ha disparat a porta en tota la primera meitat, però dues arribades per l'esquerra han estat a punt de congelar San Mamés que seduïa una ciutat que no gaudeix d'aquestes vistes tampoc habitualment.

Durant la segona meitat s'han succeït les entrades dures en un bàndol i altre i Undiano observava el cel blau bilbaí i el partit s'encenia amb guspires que semblaven fogates excepte per a l'àrbitre encegat pel fum. Abans que l'incendi s'apropiés del partit, Javi López ha fet una jugada magnífica, clàssica d'un lateral dret i resolta amb l'habilitat dels grans davanters. Un gol que feia justícia a l'Espanyol en aquest disbarat de decisions injustes.

L'Espanyol ha marcat perquè jugava millor, perquè barrejava millor, perquè insistia més i ho ha fet d'una manera bella. Però quatre minuts després l'incendi ha cremat l'herba. Nova falta, aquesta vegada de l'Athletic, esvalots, enfrontaments personals, caps amb caps, mans al pit, embolic. I Undiano mirava el cel i el veia molt bonic, tan blau que s'ha abstret. Estava clar que el partit era ja de les faltes i les tracamanyes, de les protestes, de les peticions permanents de targetes. Era el regne de la desesperació i en aquests casos poden passar coses impossibles, fins i tot surrealistes. Com que Raúl García marqués xutant de cap, d'esquena a la porteria i caient pel seu propi impuls en córrer cap enrere. I quan tot ha acabat, els futbolistes s'han donat la mà. Llavors qui ha encès el foc?