“M’encanten els bojos creatius, com Berlioz, no els que posen bombes”

Terry Gilliam arriba al Gran Teatre del Liceu de Barcelona en un moment convuls. Ve a fer els últims tocs al muntatge de l'òpera d'Hector Berlioz Benvenuto Cellini que, amb el seu irresistible segell escènic, s'estrena diumenge, encara que ningú sap si al final s'aixecarà el teló; segueix convocada una vaga dels treballadors que, de produir-se, obligaria la direcció del Liceu a suspendre les funcions d'aquest espectacular muntatge programades fins al 19 de novembre sota la batuta de Josep Pons. “Estem treballant amb il·lusió per a l'estrena, però serà el que serà”, afirma Gilliam, que reconeix la seva fascinació per Berlioz. “M'encanten els bojos creatius, com Berlioz, no els bojos que posen bombes”.

Amable, simpàtic, enginyós. Gilliam, que el proper 22 de novembre farà 75 anys, porta la imaginació, la fantasia i el sentit de l'humor a l'ADN. La seva filmografia com a director inclou títols com Brazil, Les aventures del baró Munchausen o Doce monos, per no parlar dels seus mítics èxits amb Monty Python. I reconeix que sent atracció per personatges caòtics, imprevisibles, que viuen al límit, entre el geni i la bogeria.

“Em fascina la bogeria i la naturalesa extremada de Berlioz. I la de l'escultor Benvenuto Cellini, únic artista del Renaixement que va escriure la seva biografia. La vaig llegir i vaig pensar a fer una pel·lícula, però com que Berlioz ja li havia dedicat una òpera, vaig pensar que podia sortir alguna cosa bona d'unir en un espectacle Berlioz, Cellini i jo mateix”, bromeja a propòsit del muntatge que va estrenar a l'English National Opera el 2014. “Sóc nou al món de l'òpera i no conec límits, simplement plantejo les meves idees i l'equip ho fa possible, els portes a la vora del precipici i volen. És excitant”.

L'escena del carnestoltes dura 23 minuts i hi participen més de 100 persones

“No es tracta de fer bogeries”, diu amb un somriure murri. “El que m'atreu de debò, faci cinema, teatre o òpera, no és la bogeria sinó la passió i els excessos”, comenta sobre els ressorts que exciten la seva imaginació. “M'encanten els nens i els bojos, perquè ells són capaços de percebre i arribar a entendre la realitat”.

Lluny de la pedanteria i les pretencions d'alguns directors d'escena, Gilliam reivindica amb orgull el plaer de muntar “un espectacle d'entreteniment” que pot gaudir tothom, no només els entesos. El muntatge, explica Gilliam, va néixer per encàrrec de l'English National Opera. “M'encanta la sensació de presentar un xou per al gran públic, perquè això, que ara ho fa la televisió, és el que feia l'òpera fa dos segles”.

Entre els reptes afrontats, destaca l'escena del carnestoltes romà, ni més ni menys que 23 minuts de música il·lustrada amb una acció teatral constant, en la qual participen més de 100 persones, entre nens, acròbates, actors, figurants i cor. “Sí, la veritat és que hem creat un monstre escènic descomunal”, bromeja a propòsit de la complexitat tècnica. Després de representar-se a Londres i Amsterdam, arriba a Barcelona després de setmanes d'assajos dirigits per la seva assistent, Natascha Metherell. “Fa dos dies que sóc a Barcelona i estic encantat amb l'ambient de treball que es respira. L'obra és un desafiament”. Sent que l'òpera està “en perill d'extinció” si no aconsegueix atreure nous públics. “Ningú coneix aquesta obra, ni en general la música de Berlioz, però molts pensen: si ho munta Gilliam a l'estil dels Monty Python, segur que és alguna cosa bona i vénen a veure-la, i això ens dóna oxigen a tots”.

Resta importància als talls fets a la partitura —prop de 40 minuts— amb voluntat de fer teatralment més atractiu el muntatge. “A Amsterdam vam acceptar fer la versió sense talls i no va funcionar. Tampoc li van funcionar a Berlioz les tres versions que ell va fer. Van ser un fracàs. Els talls donen immediatesa a l'acció escènica i un ritme més adequat per a l'espectador actual, tan acostumat a la televisió”, explica.

No té res contra els puristes, però considera obligació d'un director no avorrir el públic. “Quan a Londres muntem una obra de Shakespeare fem talls i adaptacions. Si alguna cosa no funciona, ho tallem i en paus. Ni Shakespeare, ni Berlioz són les sagrades escriptures. L'important és fer un espectacle potent dramàticament”.

I assegura que quan dirigeix una pel·lícula, prefereix fer les coses tal i com les sent. “Cometo errors terribles, però m'agrada córrer riscos, com feia Berlioz explorant nous camins. Ja sé que després els editors arreglaran qualsevol desastre, però no em paro a analitzar per què faig determinades coses, això ja ho faran els crítics”.

En el muntatge fa servir imatges molt potents i un vestuari fantàstic. “Però no és futurista, no hi ha rajos làser, és del passat i no del futur. El collage d'imatges que faig servir va del Renaixement al segle XIX, el temps de Berlioz, així que tot el que veiem és més antic que nosaltres”.

Parla amb més ganes de Berlioz que de si mateix. “Em bec la seva música com a font d'inspiració i em sorprèn que la seva música no agradi a tothom, perquè és una font de sorpreses”. I quan se li pregunta pel seu llibre autobiogràfic Gilliamnesque, memorias pre póstumas assegura estar "avorridíssim d'explicar la meva història”. “No l'he escrit jo, l'he dictat. Segueixo l'exemple d'Homer, que va relatar la seva història a partir dels records, de la memòria, encara que no he estat especialment precís”, postil·la.

L'òpera, estrenada a l'Òpera de París el 1838, va ser un fracàs i amb prou feines es representa. El Liceu la va estrenar el 1977 i no ha tornat a programar-la fins ara. L'acció transcorre a Roma, en el carnestoltes de 1532 i centra la seva trama en l'enfrontament de dos escultors, Cellini i Fieramosca, per un encàrrec papal i l'amor de Teresa.