“Quan et creix l’ego i penses que ets la bomba, les coses et posen a lloc”

El nom de Javier Mariscal (València, 1950) està unit a l'esplendor d'Espanya. Creador de dissenys que van marcar una època, va anunciar que estava arruïnat i va utilitzar una metàfora (“manter”) per descriure el seu estat. Aquí detalla la situació de veritat: “M'he arruïnat, sí, com molts d'aquesta professió”. Era divendres passat; feia sol i ell estava content davant els finestrals del Cercle de Belles Arts. “M'encanta Madrid; he vingut des d'Atocha caminant i és una meravella. El dia d'avui és un cant a la vida”.

Pregunta. Què sent al carrer?

Resposta. A Barcelona? L'altre dia em vaig despertar amb un petit terratrèmol. Van decidir que s'instal·lava la república i a la nit va haver-hi un petit terratrèmol! Després vaig fer moltes voltes i vaig veure que ningú estava preocupat per això. Barcelona té una vida impressionant, la societat civil funciona molt bé, tot està ple de gent, tots fan cua, tots paguen, aplaudeixen…

P. Diu que no sentia res al carrer sobre la república…

Me he arruïnat, com molts de la meva professió

R. Crec que tots els mitjans estan sobrevalorant els fets. La gent no està tota histèrica cridant: “Això serà un desastre!” o “Molt bé, ja tenim república!”. La gran majoria s'adona que és ciència-ficció, que hi ha unes lleis que no et pots saltar. I una mica de sentit comú: vivim en un país que és una meravella, ben organitzat, el clima ens afavoreix, té coses molt positives. Esclar que n’hi ha també de negatives.

P. Li passen coses negatives…

R. Dic a un periodista que em van malament les coses i faig una espècie de metàfora japonesa dient que faig de manter, una frase completament poètica, i la gent s’ho pren de debò. Però, al mateix temps, veig moltes reaccions: gent que diu que la meva obra és horrorosa i gent que opina tot el contrari o em mostra el seu afecte. Em sembla genial!

P. Com arriba a la metàfora?

R. Faig servir metàfores. Mira Madrid! Diuen que no hi ha mar! I aquest cel què és?! Aquests núvols blancs, tan ben dibuixats…

P. Segueix sent vostè un adolescent…

R. No! Jo sóc un senyor gran, sóc avi i estic encantat d'haver fet anys.

P. Quina és la realitat sense metàfores?

R. És una realitat per la qual passem molts, professionals que hem treballat de freelances, que tenim botiguetes a les quals ve la gent amb un problema i l'hi resolem. Fotògrafs, dissenyadors, arquitectes, enginyers… I, de sobte, al mercat del que es diu cultura, disseny, arts visuals no només hi ha hagut una davallada: hi ha hagut un tall en sec. No hi ha feina. Va ser molt sobtat i molt dur.

P. I a vostè el va arruïnar.

R. En el meu cas no vaig saber reaccionar. Tenia un transatlàntic i no és el mateix que frenar una bicicleta. No ho vaig saber gestionar bé i em vaig arruïnar. Formàvem un grup molt agradable que era com una família. Trencar i haver de dir “ens quedem al carrer” em va fer molt de mal. M'encanta l'estudi. Vaig crear un jardí. Podria ser jardiner; he estat taxista, he fregat plats!

Potser canvio de professió, però a mi m’agrada molt dibuixar

P. Quina és la situació ara?

R. Reinventar-te. Hi va haver una dosi d'humilitat que em va anar molt bé; quan l'ego et creix molt i et penses que ets la bomba, les coses et posen a lloc. Ara la cosa és que t'has de buscar la vida fora. Potser canvio de professió, però a mi m'agrada molt dibuixar.

P. Quins projectes té en aquest moment?

R. Estic amb diversos llibres; un és gràfic i un altre de text. També estic fent aplicacions per a mòbils, postals animades meves. Vaig a Amèrica a fer conferències, gràcies a Déu.

P. La paraula ruïna no és una paraula molt grosssa?

R. Normalment, no està bé dir-la; la gent arruïnada no t'ho explica perquè sembla que estàs empestat socialment; els clients no van a buscar algú a qui li van malament les coses. També n’hi ha d’altres com jo, que no m'he tallat gens a dir que, com a molts de la meva professió, però, molts!, m'he arruïnat, ho he fet malament i ho assumeixo. No és que digui que m'han gestionat malament els diners o que els bancs s'han portat malament amb mi. No. Jo sóc responsable d'aquest estudi i la responsabilitat del que ha passat és meva.

Ara s’ha democratitzat molt el disseny, gràcies a Déu

P. Vostè va ser metàfora de la resplendor d'aquest país. El que li ha passat és també metàfora d'aquest país?

R. Crec que no, perquè no tothom tenia estudis tan grans. Nosaltres vam viure els vuitanta i vam poder muntar estudis així. Ara s'ha democratitzat molt el disseny, gràcies a Déu; deien que seria una ruïna que tothom pogués fer disseny. I avui qualsevol nen de 14 anys més o menys espavilat a qui li agradi la gràfica et fa un logo! I això està molt bé!

P. Deia Mark Twain, davant un article fals sobre ell, que la notícia de la seva mort era prematura. És prematura la notícia que ja no seguirà en actiu?

R. Esclar que sí! I penso trobar la solució bastant ràpid i pagar tots els meus deutes. Amb això de la crisi i la ruïna jo valoro moltíssim més el que és ser milionari. Jo sóc milionari de la quantitat d'afecte, d'amor, de bon rotllo que hi ha al meu al voltant, que vaig rebre i segueixo rebent. Sóc milionari.