“Tinc una reforma constitucional al calaix, per a quan faci falta”

Aprofitant les gairebé 1.000 hores de vol (més de 800.000 quilòmetres, unes 20 voltes al món) que ha fet com a ministre d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo ha escrit 46 cartes a polítics, diplomàtics i experts en les quals passa revista als temes més candents de la política exterior espanyola, i alguns de la interior, com el repte sobiranista català. Les missives i les seves respostes —de Felipe González, José María Aznar o José Luis Rodríguez Zapatero, entre molts altres— les ha compilat a Todos los cielos conducen a España. Cartas desde un avión (Planeta). El llibre revela alguns secrets, com que el seu departament ha encarregat una proposta de reforma constitucional que, de moment, dorm en un calaix.

Pregunta. Es nota que aquest llibre és d'un ministre.

Resposta. En què?

P. Té 800 pàgines i avui cap editor permet una extensió com aquesta als seus autors…

R. M'ho prendré com un afalac…

P. Hi són tots?

Tenim al davant un cop d’Estat institucional. Un motí que cal sufocar

R. M'hauria agradat comptar, per exemple, amb Miquel Roca. No ha estat possible. Però crec que tots els que hi són tenen pes i motiu per ser-hi. Potser com a jugador no sóc gaire bo, però com a seleccionador crec que ho he fet bé.

P. Ningú ha refusat participar en aquest intercanvi epistolar?

R. A tots els que els ho he demanat han respost.

P. No li ha escrit cap carta a Montoro…

R. És que la fiscalitat no és un element per exportar…

P. És a dir, que no va considerar oportú escriure-li, perquè potser no li contestava…

R. M'hauria contestat, segur. La meva relació amb Montoro és molt millor del que li agradaria a la premsa. Els dos som vells rockers i tenim sentit de l'humor. Simplement, no em semblava que tingués cabuda en aquest llibre.

P. I al seu amic Oriol Junqueras?

R. Ho podria haver fet, però això d'Oriol Junqueras va sorgir quan el llibre ja estava en marxa… Encara que sigui ministre, posar-hi més pàgines hauria estat abusar de l'editor. Per cert, tot el que vaig dir en aquell debat sobre la situació en què quedaria una eventual Catalunya independent respecte a l'ONU ho ha dit Ban Ki-moon. No se m'acut ningú més qualificat per poder fer-ho.

P. Creu que Espanya va sortir guanyant amb la guerra de l'Iraq, com li diu Aznar en la seva carta?

R. L'Iraq és un tema molt complicat. És veritat, com diu Aznar, que el món està millor sense Sadam Hussein i que [el suport del Govern espanyol a la invasió] va ser causa o conseqüència d'unes relacions amb els Estats Units com no s'havien tingut mai. És un èxit diplomàtic d'Aznar... i l'assumpte torna a escena quan Zapatero decideix la retirada unilateral i sense previ avís de les tropes i fa unes declaracions a Tunísia que van deteriorar les relacions amb Washington. El primer que jo faig és recompondre aquest clima i em remeto a les paraules d'Obama i Kerry subratllant que ens trobem en el millor moment pel que fa a les relacions bilaterals.

P. Més enllà del que va significar en les nostres relacions amb els EUA, la guerra de l'Iraq ha tingut conseqüències per a tota la regió. Blair ha reconegut fa pocs dies que la situació actual ve d'aquella intervenció... Va ser un error, la invasió?

El català o el basc podrien oferir-se com a optatives a Espanya al batxillerat

R. Ha tingut conseqüències… el que no sabem és si també n'hi hauria hagut si no s'hagués intervingut.

P. Vostè no n'era partidari.

R. No… Però l'error a l'Iraq, com a Líbia, i ho dic de cara al futur, és que la democràcia no es pot exportar com si fos cafè soluble, ni es pot construir un país sense tenir en compte tots aquells que havien tingut algun contacte amb el règim anterior. Això va crear un buit institucional i l'alienació de part de la societat respecte a les noves autoritats, la qual cosa ha afavorit l'expansió del Daeix [Estat Islàmic].

P. Quan un conductor circula en direcció prohibida, cal multar-lo. Quan ho fa el 47%, a més de multar-los, potser cal revisar el codi de circulació…

R. En aquest moment, no tindria cap sentit. Aquí potser les dues parts han comès errors, però la culpabilitat és única. Quan Mas afronta la necessitat de retallades obligat per la crisi, decideix circular per una autopista diferent, que, a més, no porta enlloc. Ara ens trobem davant d'un cop d'Estat institucional dirigit, com diu Josep Piqué [exministre d'Exteriors] en la seva carta, no per una força política, sinó per un òrgan de l'Estat que deu la seva existència a l'Estatut i a la Constitució. Mas no ha tingut cap inconvenient a dividir la societat catalana i alienar la voluntat de la majoria amb el divorci d'Espanya. Tenim al davant un motí que cal sufocar.

P. Piqué diu en la seva carta: "Cal aplicar la llei, però cal fer més política, cal seduir…"

R. Jo no he parat de fer política en aquest tema…

P. Vostè esmenta al llibre la possibilitat que al batxillerat s'imparteixin a tot Espanya, com a assignatura optativa, les llengües espanyoles diferents del castellà…

R. Jo trobo a faltar una visió d'Espanya més polièdrica, no només castellana. Potser perquè he estudiat al País Basc i la meva vida política és a València. M'agradaria, per exemple, que un estudiant de Zamora conegués la dinastia de la Casa d'Aragó com la de Castella, que interioritzem que la cultura i la llengua catalana són espanyoles i han de ser compartides per tots. La idea, que no és meva, és que les llengües espanyoles no castellanes siguin opcionals al batxillerat. Per què no? A l'Institut Cervantes hem començat cursos de basc…

P. La proposta del PSOE de portar el Senat a Catalunya o, fins i tot, com passa a Alemanya, el Tribunal Constitucional, que no és a Berlín…

R. Si això servís per arreglar alguna cosa…

P. No se li podria donar la culpa a Madrid…

R. Si és que aquest Madrid no existeix. El president del Govern espanyol és de Pontevedra. A Madrid hi ha les institucions amb gent de tot Espanya i, per descomptat, en aquest Madrid, símbol de tots els mals, no crec que mai ningú hagi estat rebutjat per ser català…

La invasió de l’Iraq va crear un buit que ha aprofitat l’Estat Islàmic

P. Què passa amb aquesta reforma constitucional que, segons s'explica al llibre, vostè té guardada en un calaix?

R. Jo crec que aquestes coses han d'estar preparades per treure-les quan sigui oportú. En aquesta legislatura no ha estat possible. Per reformar la Constitució cal seguir el procediment, cosa que Mas no ha fet, que hi hagi consens i saber quins problemes es poden resoldre i quins no. Com deia Pío Cabanillas: no es pot muntar el circ sense saber què faran els pallassos. Aquí ens hem trobat amb un Partit Socialista, que és l'altra pota necessària de la reforma, no l'única però sí la necessària, sotmès a unes convulsions que no et garantien que no et trobessis amb una cadira buida abans d'haver-la culminat. I ara, amb un motí en marxa, no es pot parlar d'aquest tema…

P. En tot cas, quines són les línies mestres d'aquesta reforma?

R. Les que digui el president del Govern. La meva tasca, com el de tots els ministres, és oferir alternatives perquè el president triï el que li sembli bé. Pot triar perquè està fet.

P. Vostè ha reconegut que el sistema de finançament autonòmic no és equànime...

R. No ho és, però també haig de dir que va ser aprovat pel Govern Zapatero, i Mas, que era conseller en cap, va dir que era el millor que hauria pogut somiar Catalunya. El que passa és que aquest sistema de finançament ha aguantat molt malament la crisi econòmica, però això ho hem patit tots…

P. Qui ha elaborat aquesta proposta de reforma constitucional?

R. Això pertany al secret de sumari. Només puc dir-li que la selecció és encara millor que la dels qui escriuen al llibre.

P. La coneix el president del Govern?

R. Sí, esclar.

P. Aquest llibre és només del ministre Margallo o del candidat a diputat Margallo?

R. Si el president considera que cal renovar les llistes, encantat. Si creu que els reservistes hem d'agafar el fusell i posar-nos al davant, com a la batalla del Marne, i els meus companys del PP de la Comunitat Valenciana pensen que puc ser útil, seré a la primera línia de foc.