Complir la Constitució i canviar-la

En aquesta interminable campanya electoral la Constitució hi està molt present. I més enllà de l'article 2 i les comunitats autònomes, hi ha moltes més coses a discutir i replantejar. Aviat farà 40 anys de la mort de Franco i reapareixerà el debat sobre la transició política. Es va fer tot el que calia? Estem pagant ara les incongruències d'aquell procés constituent? I el més important: ens continua servint aquella Constitució en aquest canvi d'època? La història constitucional ens mostra que, amb l'excepció de l'actual, totes les anteriors van durar entre quatre o cinc anys i van acabar el seu recorregut amb un aixecament militar o amb un règim autoritari. En aquest sentit, la Constitució del 1978 destaca per la seva permanència. Potser perquè es va fer amb “esperit de vímet”, mentre que ara predomina “l'esperit de porcellana” (Pablo Iglesias). Reconeguem el mèrit innegable de la seva permanència, però no ens atrinxerem en la seva literalitat.

No voldria fer dir a un dels meus referents vitals, Jordi Solé Tura, coses que avui potser no diria. Però la veritat és que el 1978 va afirmar que les premisses indispensables a complir per la nova Constitució eren afavorir el desmantellament del franquisme i reformar democràticament l'Estat perquè, des de la nova democràcia, es pogués avançar cap a canvis socials i econòmics en profunditat. Vint anys després, ell mateix entenia que s'havia avançat en algunes coses, mentre que en d'altres, no. Més enllà dels temes als quals va dedicar molt espai com el relatiu a l'estructura autonòmica o a la ja sabuda reforma del Senat, el que destacaria és el seu reconeixement a la necessitat de canviar el funcionament democràtic. Deia el 1998: “[Necessitem] partits de nou encuny davant els grans poders econòmics i mediàtics que ocupen el seu espai sense sotmetre's al control dels electors… Crec també que cal reformar el sistema electoral… amb creixent allunyament entre candidats i votants… i potser seria l'hora d'obrir la porta a fórmules més flexibles d'iniciativa i de referèndum populars perquè la societat civil pugui fer sentir la seva veu en els grans temes”. En el debat sobre una possible reforma o canvi constitucional aquest és el tema central: la qualitat i el contingut de la nostra democràcia.

En aquest sentit, a aquells problemes i als urgentíssims que sorgeixen de la visió restrictiva de l'article 2, s'hi han anat afegint els que procedeixen de l'actual deriva europea. Queda poca cosa de la famosa Carta de Drets Fonamentals que es va aprovar a Niça el 2000 i que havia de redimensionar la lògica estrictament mercantil dels tractats. Del Tractat de Lisboa només n'hem tret la competència com a instrument més social per assegurar la cohesió. Al final, la veritat és que el gran relat de fons de l'actual Unió Europea té poc a veure amb els principis que van inspirar la redacció de la Constitució del 78. Recordem el preàmbul que parla de “democràcia avançada” o l'article 9.2 (directament inspirat de les Constitucions que van sorgir el 1945 després del feixisme), que sanciona la necessitat que els poders públics intervinguin per remoure els obstacles que impedeixen que la llibertat, la igualtat i la participació social siguin plenament efectives. On han quedat totes les referències que es fan en l'apartat d'economia i finances relatives a l'interès general, a la promoció de la distribució més justa de la renda, la promoció de l'economia social o “l'accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció”? A la Unió Europea, la igualtat només s'instrumenta com a igualtat davant la llei i a evitar la discriminació en l'accés al mercat, sense cap referència als drets socials. La reforma fulminant de l'article 135 de la Constitució ha suposat condicionar el compliment dels drets recollits que recull al fet que es compleixi el principi d'equilibri pressupostari i que no es generi dèficit. El conflicte entre la Constitució i la manera d'operar de les institucions europees és, doncs, evident.

A l'hora d'abordar el debat constitucional en la propera legislatura, inevitable des de qualsevol punt de vista, caldria tenir en compte tots aquests aspectes. No es pot tractar d'una mera reforma circumscrita a petites coses que no funcionen. Estem abocats a un canvi constitucional de fons. Un nou pacte constituent. 

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB