Quan Picasso volia ser El Greco

La relació de Pablo Picasso i el Museu del Prado és gran. El pintor no només en va ser el director, després que Azaña el nomenés el 1936 per decret, càrrec que no va exercir mai ja que mai va tornar a Espanya, sinó que molt abans, el 1896 i 1897, durant el seu primer viatge a Madrid per estudiar a la Reial Acadèmia de San Fernando, com molts altres aprenents d'artistes, el visitava amb freqüència. Allà es va sentir atret, amb resultat desigual, pels grans mestres, tal com va explicar l'any següent al seu amic Joaquim Bas en una carta que conserva la Fundació Palau i en la qual, de pas, explicava la seva animadversió a l'academicisme: “El museu de pintures és bell: Velázquez de primera, d'El Greco uns caps magnífics”.

L'empremta dels pintors del Prado va estar latent durant anys en el geni malagueny, que no va dubtar a escriure en un quadern de notes del 1898: “Greco, Velázquez, inspireu-me”. Durant la seva estada a Madrid, el jove Picasso va pintar una infinitat de dibuixos en els quals tenia al cap les figures de l'artista cretenc. En diversos va arribar a escriure, fins a dues vegades: “Jo, El Greco”. Per si no fos poc, els diumenges, quan el Prado tancava, viatjava a Toledo per contemplar L'enterrament del comte Orgaz; una obra que també va reproduir Picasso a L'enterrament de Casagemas, del 1901, una obra que dóna començament al període blau.

Per explicar la relació entre Picasso i El Greco, el Museu Picasso de Barcelona ha organitzat l'exposició La passió grequiana de Picasso, comissariada per la conservadora del centre Malén Gual, que es podrà veure fins al gener proper; una petita mostra formada per 29 obres del fons del museu que té un al·licient afegit: el préstec de Cavaller ancià, una obra d'El Greco que ha prestat el Prado per a l'ocasió i que sens dubte va veure Picasso i el va tenir present quan va fer Retrat d'un desconegut a l'estil d'El Greco del 1899 que s'exposa a la paret de davant.

La influència grequiana va continar quan Picasso va tornar a Barcelona i va començar a relacionar-se als Quatre Gats, on es reunia amb Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo o Ignacio Zuloaga, que van ser dels primers a reivindicar El Greco i col·leccionar les seves obres. A molts d'ells els va pintar com si fossin personatges vestits i amb aptituds dels personatges del segle XVI, en còpies ràpides i esbossos àgils barrejats en una mena d'horror vacui amb altres motius que, a simple vista, parlen d'una espècie d'obsessió i recorden la seva expressió de “caps magnífics” que va escriure anys abans. A Rusiñol, en concret, el va dibuixar com el famós personatge d'El cavaller de la mà al pit. Tots aquests dibuixos es poden veure a l'exposició de Barcelona.

Personatges amb gorguera

Segons Gual, la influència d'El Greco en Picasso reneix en una obra tan destacada en l'artista i en la història de l'art com és Les senyoretes d'Avinyó, pintat el 1907, “que per raons òbvies no s'ha demanat per a l'exposició”. L'exposició conclou amb diversos gravats fets entre el 1950 i el 1970 per Picasso en els quals els personatges apareixen representats amb gorguera, el típic coll del segle XVI. El 1962 va crear precisament Retrat d'home amb gorguera, realitzat amb gúbia. S'exposen diversos estadis de l'obra amb aquest personatge estilitzat i sobri a la maniera d'El Greco. Segons Gual la mostra, que hauria tingut més sentit l'any passat, coincidint amb el 400 aniversari de la seva mort, no es va celebrar llavors per poder comptar amb l'obra prestada pel Prado i “perquè els dibuixos descansin”, ja que s'havien exposat recentment.