Una dècada del 3%

“Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%”, va proclamar el 24 de febrer del 2005 Pasqual Margall. Ha passat més d’una dècada i aquella acusació que minuts després va retirar qui era president de la Generalitat no només s’ha confirmat amb els anys pels diferents casos de corrupció apareguts des de llavors, sinó que plana més que mai sobre la política catalana i amenaça el futur polític d’Artur Mas.

Certament, tenen raó els dirigents de Convergència quan diuen que en aquesta dècada han estat investigats del dret i del revés per la Fiscalia, la justícia i la Policia, sense que fins ara s’hagi dictat cap sentència, però convé recordar el que realment ha succeït en aquest temps i obviar la memòria selectiva.

L'endemà que Maragall pronunciés la seva cèlebre acusació, el fiscal superior de Catalunya, José Maria Mena, va obrir diligències d’ofici. Era la manera de convidar el Govern tripartit de l’època a portar-li qualsevol irregularitat o sospita en la contractació de l’obra pública. Res d’això va passar. Va ser la Fiscalia qui va demanar expressament la documentació al Departament de Política Territorial i Obres Públiques que liderava llavors Joaquim Nadal.

La resposta de la Generalitat van ser milers de documents contractuals sense distingir el gra de la palla, ni assenyalar cap pista d’indicis de pagaments de comissions, sospites o simples “aromes de corrupció”, en una expressió memorable de qui va ser el fiscal general de l’Estat, Eligio Hernández.

Ben al contrari que el seu company de Govern, el conseller de Medi Ambient i Habitatge de l’època, Salvador Milà, que sí que va remetre al fiscal les adjudicacions en les reformes d’alguns edificis propietat de l’empresa pública Adigsa, depenent de la Generalitat. La flaire de corrupció es va confirmar i el cas va acabar en un jutjat de Barcelona després de la querella de la Fiscalia. Perdius, pardals, peces gairebé insignificants i no pas caça major, com diu Artur Mas, que és el que realment buscava el fiscal Mena, però no va trobar la col·laboració del conseller Nadal.

Després d’anys de tramitació en peritatges que va demanar la defensa –això convé recalcar-ho–, el cas Adigsa va acabar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè un dels imputats, Ferran Falcó, era diputat de CiU. Va acabar exculpat el 2013 i la magistrada que va prendre la decisió va ser Núria Bassols, qui setmanes després seria nomenada comissionada per la Transparència de la Generalitat. Ironies del destí, Bassols és l’esposa de Josep Manel Bassols, un dels empresaris detinguts aquest dilluns, exalcalde d’Anglès i propietari de l’estudi d’arquitectura Oproler.

El cas Adigsa està pendent de judici i el jutge instructor ha escrit que les comissions que es van pagar en alguns casos en les obres de rehabilitació dels habitatges van superar el 20%.

Aquest detall l’obliden també els dirigents de Convergència, com també obliden que hi ha una altra causa pendent d’assenyalament de judici que afecta el cor del partit. És el conegut cas Palau, una causa que va començar per una querella de la Fiscalia a partir del sospitós moviment de bitllets de 500 euros.

L’alerta la va donar l’Agència Tributària, quan el procés sobiranista ni tan sols s’ensumava. L’extresorer del partit Daniel Osácar està a punt d'asseure's al banc dels acusats per desviar diners al partit a través del temple operístic i utilitzant com a coartada l’obra pública de la Generalitat. El fiscal demana set anys i mig de presó per a Osàcar, però a banda d’això per aquest cas estan embargades 15 seus de CDC per cobrir la responsabilitat civil pels 6,6 milions d’euros en concepte de “comissions il·lícites” que van beneficiar el partit, diu el jutge.

El cas ha tingut cinc magistrats instructors, també convé no oblidar-lo i el primer d’ells, Juli Solaz, va investigar el cas amb molta parsimònia. Va acabar marxant per algunes decisions sorprenents en la instrucció, com no dictar cap mesura cautelar contra els delinqüents confessos Fèlix Millet i Jordi Montull.

Després van venir altres processos que, com en el cas del Palau de la Música, semblaven afers menors, qüestions locals, com la denúncia de la regidora de Torredembarra que va acabar en un jutjat del Vendrell i que permet estrènyer el setge sobre CDC.

És cert. En deu anys no hi ha hagut cap condemna, però s’oblida que el procés penal a Espanya és molt garantista i que els advocats, especialment els defensors, provoquen durant la investigació les dilacions indegudes que després treuen a l’inici del judici per demanar una pena menor per al seu client o fins i tot l’arxivament de la causa.