La descoberta de si mateix

Torres-García va ser un autodidacte sense fissures: no va completar cap any d’escola primària ni secundària, i a més era esquerrà i una mica dislèctic. El febrer de 1926 es presentava així en l’Esbòs autobiogràfic que li havia demanat D’Ací i d’Allà, un text farcit de guions, que feia servir com en poesia ho feia la seva coetània russa Marina Tsvetàieva (1892-1941): “—Aptitud innata per a l’art— en un medi antiartístic— res que desvetllés aqueixa vocació”. L’arribada a Catalunya, a 17 anys, ho va remoure tot. La família el va deixar seguir un instint que el jove només intuïa, a l’Acadèmia de Belles Arts i a l’Acadèmia Baixas. Aviat va ser no sols un artista ben prometedor, sinó també el pioner, aquí i a Espanya, de l’escriptura de textos programàtics que a primers del segle XX començaven a renovar a Europa la pràctica i la teoria de l’art.

La vessant teòrica és una part nuclear de la polièdrica personalitat creativa de Torres-García. Una vessant en xarxa amb la pedagògica, que va començar per guanyar-se la vida i que esdevindria essencial a partir del col·legi Mont d’Or. Una experiència no prou divulgada que Carlos Pérez, museòleg descobridor internacionalment en exposicions i catàlegs de les joguines de Torres i la seva relació intrínseca amb l’art modern, considerava que hauria pogut ser una Bauhaus catalana. El Mont d’Or era obra del pedagog barceloní Joan Palau i Vera (1875-1915), que el curs 1910-1911 va traslladar-lo a Terrassa. Torres-García ho explica així: “Tres anys de treballs manuals i de dibuix en el col·legi Mont d’Or, de Terrassa. Per primera vegada a Espanya és introduït el dibuix natural a les escoles de nens (objectes, flors, peixos, vasos, etc.)”.

Torres-García havia après a ensenyar de Francesc Galí (1880-1965), de qui era amic i que en aquells anys tenia a la seva escola d’art, d’alumnes, Llorens Artigas i Miró, que treballarien molt junts i sempre el recordarien.

Vessants de Torres-García alhora en xarxa amb l’escriptura prolífica d’articles en diaris i revistes, llibres, cartes als amics, que en va tenir molts aquí, entre ells força escriptors, periodistes i poetes (Foix, Junoy, Salvat-Papasseit). Salvat va ser un dels seus millors interlocutors, juntament —en un altre ordre de coses però no tan distant si ho mirem bé— amb Eugeni d’Ors i Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat, la mort prematura del qual va marcar la desfeta de l’etapa catalana de Torres-García. Un període decisiu. Aquí es va fer com a artista, experimentador constant, i aquí va créixer com a home. Es va casar amb Manolita Piña Robins, còmplice per tota la vida, dibuixant, noia rebel capbussada en el nou mètode pedagògic Montessori, amb qui va tenir quatre fills, tres d’ells catalans. Torres-García se’n va anar de Catalunya amb 50 anys, 28 dels quals va passar entre Mataró, Barcelona (taller a Sarrià) i Terrassa.

A la ciutat vallesana la parella s’havia construït la casa ideal, Mon Repòs, avui destruïda per una autopista i sense refer, tot i que les autoritats locals asseguraven fa quatre anys que el 2014 tornaria a estar dempeus.

Va definir a Catalunya, on tants èxits i daltabaixos coneixeria, allò que el faria artista. La descoberta de si mateix —títol d’un dels llibres— i la divisa essencial: individualisme, presentisme, internacionalisme. Tot surt de l’artista mateix, de l’individu; tot ha de ser en present; tot ha de tenir vocació universal.

Ho explicava així a Salvat-Papasseit en una carta des de Nova York, en el primer viatge, el 1920: “Ara mateix voldria estar, altre cop, a Times Square, i baixar al subway, i trobar-me amb aquell formidable fregadís de gent adelerada (...). El diable se us emporta, i això és lo que jo vull, i no l’estaticisme. Jo visc, i s’ha de viure, al segon. Concebir ràpid, dar-se compte en un cop d’ull. Tot sintètic —per això els segles han passat (...). Fins desfer-se el crani contra un arbre, anant en auto, està bé. I no l’angoixa i congoixa del malalt, del llumet d’oli que s’acaba...”. El present, el present, el present.

Fa mig segle que Nova York no veu una bona exposició de Torres-García, que mentrestant ha esdevingut referent inexcusable de l’art modern i mestre artístic de l’Amèrica Llatina. A Barcelona, la Sala Dalmau mostra periòdicament obres del Taller Torres-Garcia de Montevideo, el seu gran llegat pedagògic al subcontinent, i ara mateix té una exposició d’ell. No veurem aquí la retrospectiva del MoMA, caldrà conformar-se amb la del 2003 al Picasso i la del 2011 al MNAC. Els que la vam veure recordarem sempre la meravellosa exposició prèvia de les seves joguines a la Pedrera, que Carlos Pérez va aconseguir dur el 1998 des de l’IVAM.