Primavera Club, planter del Sound

Bona part de la música en directe que se sent a Barcelona prové de l’entorn de la Sala Apolo. Si la joia de la corona d’aquesta exposició musical és el Primavera Sound, festival nascut a l’aixopluc de la sala, cal no oblidar-se, com si es tractés del planter d’un club de futbol, del germà petit i tardorenc d’aquest festival, el Primavera Club. Aquest certamen de tardor té un doble vessant: per una banda, manté el pols de la música als clubs, molt pressionada a la baixa per l’activitat dels grans festivals d’estiu, i per l’altra serveix de planter dels nous talents que un dia o altre poden actuar al Primavera Sound.

D’aquesta manera el circuit de les bandes novelles i les ja veteranes es troba perfectament controlat pels organitzadors de tots dos festivals, que a més disposen de les dues sales de l’Apolo i d’un segell discogràfic, El Segell. El Primavera Club és, d’aquesta manera, un festival de descoberta on la major part dels noms són apostes que fa la direcció artística del festival, noms majoritàriament desconeguts que mai han passat pels escenaris espanyols i que s’estrenen precisament a Barcelona dins el Primavera Club.

Els tres dies d’activitat del festival tenen lloc en quatre sales físicament molt properes: les dues sales de l’Apolo, el teatre Principal i el teatre Latino, que es troben al mateix indret, al final de la Rambla. Pel que fa al programa, se’n poden destacar un parell de línies mestres. Per una banda, la presència de diverses propostes electròniques, entre les quals destaquen les d’Empress Off, nom sota el qual Lorely Rodriguez, nord-americana d’origen hondureny, s’aplica a un pop electrònic ballable, sense angulacions i d’entrada fàcil, exposat al disc de debut Me, ple de tornades.

Precisament amb més angles i una tonalitat més fosca i menys pop, el projecte de Deradoorian, obra d’Angel Deradoorian, baixista i vocalista de Dirty Projectors, ha lliurat a The Expanding Flower Planet una col·lecció de peces d’arrel multiètnica gronxades per l’electrònica. També electrònica, tot i que més pop, és la proposta de US Girls, rere la qual hi ha Maghan Remy, una altra nord-americana que marca la seva música amb un to fosc i un punt desassossegant, exposada al disc Half Free. Comercial i assequible, barrejant també pop, electrònica i arrels negres, l’anglesa nascuda a Moscou Aleksandra Denton, és a dir Shura, s’aventura com una futura artista de masses. Roosevelt, un productor electrònic danès, arrodoneix, amb la seva música ballable, el vector electrònic de la programació del Primavera Club.

L’altra columna del festival és el folk, l’altra cara de l’electrònica. Aquí destaquen els noms de Jessica Pratt, una aproximació clàssica al folk tant en arranjaments com amb la utilització de la veu, i Richard Dawson, un altre artista de veu clàssica que no fa servir en un context gaire convencional, com proven les cançons de Nothing Important, el seu segon llarga durada.

Al marge d’aquests dos arguments estilístics —folk i electrònica—, el Primavera ofereix artistes insòlits, com ara Algiers, barreja entre gòspel, rock i blues amb molta força, i el veterà pianista ucraïnès Lubomyr Melnyk, que destaca per un fraseig rapidíssim al piano fruit d’una digitació molt àgil. L’apartat nacional està cobert amb propostes com Holograma —krautrock—, Cala Vento, —rock intens i aïrat— i la barreja d’estils pròpia d’Ensemble Topogràfic.