Parlant de projecte

A la Farinera del Clot, un centre cívic que treu el cap al desert de les Glòries, hi ha una exposició voluntariosa i un punt infantil que transmet una imatge de la ciutat. Vista des del barri. És com si fos l'altre costat del mirall de la Barcelona oficial, però d'una oficialitat anterior a l'actual. Hi ha una sèrie d'inputs que reflecteixen o bé una ciutat agressiva cap al veí, o bé una ciutat trenada des de baix, col·laborativa i generosa, dues dimensions de realitat confrontades en punts simbòlics. Per exemple, plànols d'urbanisme en llocs devastats per la piqueta com Vallcarca. Per exemple, contenidors en flames. I una pregunta: vius bé, al teu barri? No crec que l'exposició –que té traços d'haver estat participativa– sigui casual. Crec més aviat que respon a un relat oficial i a unes ganes d'expressar-se per part de molta gent que no trobava el seu lloc en el discurs anterior.

Parlem, doncs, del relat oficial. La paraula barri no hi pot faltar, però no només de barris viu la ciutat. La veritat és que Ada Colau ha engegat un formidable corpus comunicacional, que en els últims dies ha remarcat especialment la radicalitat democràtica. Urnes a Sant Jaume, Companys al Born, matí de sol  al Fossar de Santa Eulàlia. Barcelona Rosa de Foc. Gestos de gran precisió, saníssims, i que apunten al cor de la gent que no té res a perdre si arrisca en la seva posició ideològica. Està una mica més enllà de l'esquerra convencional, que, com sabem, són gent bàsicament d'ordre. Ada Colau apel·la a un esperit anterior a la convenció, apel·la a una llibertat més dura, més aspra.

L’economia també “fa” ciutat, tant com l’urbanisme.

Però la realitat existeix. Em trobo amb Mateu Hernández perquè vull parlar de Barcelona Global, una non-profit association dedicada a atreure talent i a potenciar el desenvolupament de la ciutat en clau internacional i sobretot en el pla econòmic. Al Mateu el vaig conèixer a través d'un llibre de Marta Monedero i Núria Quadrado, Barcelona, una ciutat per viure o per veure?, que se centra en el turisme però que és el bastant intel·ligent com per anar més enllà i rebuscar en el “projecte”. Ciutat i projecte. Per començar el Mateu és fill d'Hernández Pijuán, aquell pintor serè, geomètric, d'una poesia seca i profunda, que va tenir els seus estira i arronsa amb la Facultat de Belles Arts, vull dir que cal saber que la ciutat és petita com un mocador de bona marca. I també cal apuntar que Barcelona Global és, en part, una iniciativa de Maria Reig, un personatge que prefereix estar a l'ombra, però que és motor de tantes coses que brilla amb llum pròpia.

Doncs bé, m'explica que Barcelona Global té un centenar de socis (empreses de diferent mida), dins i fora del perímetre nacional, que aporten la totalitat del pressupost (zero subvencions), i que funcionen per projectes concrets generats pels mateixos socis. El lema és make it happen, fem que passada. “Pensament i acció”, defineix el meu interlocutor. Van per lliure, però amb esperit de col·laboració. Fa poc van reunir directius estrangers presents a Barcelona al Palauet Albéniz, una espècie de benvinguda a la ciutat. Un indici: Pisarello va estar brillant i poliglota. Li pregunto què és exactament avui Barcelona al món. “És una postal”, replica, “cal anar molt més enllà”. M'agrada el seu dinamisme. M'explica iniciatives, plans de futur, propostes, errades en la competitivitat local. “Potencial enorme”, diagnostica.

Em pregunto –no l'hi dic– per l'encaix d'aquest dinamisme en el discurs oficial, d'una banda, i en la carpeta d'interessos prioritaris de l'Ajuntament, per l'altra. Les dues coses no han de coincidir necessàriament, però les dues s'han de notar en el dia a dia. Hernández m'assegura que Barcelona en sap molt de tirar-se pedres a la pròpia teulada, me'n posa exemples, entenc que ens carreguem coses útils perquè no coincideixen ideològicament amb la imatge que volem de nosaltres mateixos. Som més progres del prudent i eficaç. L'economia també “fa” ciutat, tant com l'urbanisme. I l'economia ha de ser d'alta volada, per establir un paraigua sota el qual puguin proliferar alternatives nascudes als barris. Hernández assegura que “la ciutat tira” però que tendim a “desprotegir la marca”. La marca! En el fons es tracta de projecte. Òndia! Hi ha algú aquí?

Patricia Gabancho és escriptora.