Ara ens agrada Espanya

D’un temps cap aquí, sembla que hi ha tendència a llançar floretes envers Espanya. És tot un contrasentit, tenint en compte les dinàmiques en què ens hem embarcat, i ningú diria que ara parlem d’Espanya més bé que mai. Sense anar més lluny, el mateix Artur Mas deia en seu parlamentària: “Catalunya sent afecte per Espanya, però ja no confia en l’Estat espanyol”, un sentiment encara més explícit en Oriol Junqueras, amb un “ens estimem Espanya però no confiem en l’Estat espanyol”, i secundat per l’emergent Antonio Baños a la pregunta de si estima Espanya: “El que no vull és pertànyer a l’Estat espanyol, però Espanya és irrompible. L’Espanya de les famílies, els amics, la d’anar de tapes o la literatura és impossible de trencar”. És clar que el trident del sobiranisme, amb permís de Raül Romeva, sent autèntic amor per Espanya.

La facècia no passaria de ser un mer argument polític d’un cert pes si no fos que, durant anys, s’ha practicat, des del periodisme, la política i la filologia, una sinonímia bastarda entre els dos termes Espanya i Estat espanyol, de tal manera que la segona expressió va acabar substituint la primera en pràcticament tots els contextos. Això, en el món de la sinonímia, és perfectament legítim, però no ho és tant forçar el sentit d’una de les expressions a fi d’amagar la freqüència de l’altra, primer per simple ètica professional, segon per la possibilitat de caure en incoherències, incorreccions i absurditats. És el que passa quan a un mot li fas dir el que no és.

Durant anys, s’ha practicat, des del periodisme, la política i la filologia, una sinonímia bastarda entre els dos termes Espanya i Estat espanyol

Per exemple, era habitual sentir els homes del temps dir que plouria arreu de l’Estat espanyol, i s’han vist (ho prometo) enumeracions de l’estil “Itàlia, Portugal i l’Estat espanyol”. En una crítica de cinema, una pel·lícula podia ser estatal en lloc d’espanyola, i podíem descobrir astorats que a l’Estat espanyol hi ha dos milions d’autònoms, com si a l’Estat tot fossin professionals en lloc de funcionaris. El paroxisme arriba al punt que una editorial de prestigi com Enciclopèdia Catalana inclou aquesta equivalència espúria en el seu diccionari català-castellà (almenys en les edicions de 1997 i 2005), com si les dues expressions fossin intercanviables. I, evidentment, el mitjà de comunicació que s’entestava a establir diferències entre termes de seguida era titllat d’espanyolista.

Més enllà de la intencionalitat política que hi ha rere l’ocultació d’un topònim (fàcilment intuïble però absurda, ja que hom també pot pronunciar Espanya com si es tractés d’un país estranger, com qui diu Moldàvia o Madagascar), i de la intencionalitat política que hi ha rere la reivindicació d’un topònim (qui reclamava el terme Espanya era sempre partidari d’Espanya, ves quina casualitat), resultava sorprenent la connivència de part del gremi de lingüistes i correctors, en bona mesura també promotors d’aquesta ocultació, qui sap si còmodes amb la idea d’influir en el receptor a través del llenguatge. El compromís del lingüista, més enllà de la llengua mateixa, ha de ser amb el signe lingüístic, amb el respecte als mots i el que signifiquen. I la seva batalla s’ha d’orientar sempre contra l’eufemisme, contra la perífrasi, el tòpic i el subterfugi, contra l’ús polititzat de l’idioma i la manipulació interessada, del color i l’accent que siguin.

Ara, curiosament, el procés s’ha vist obligat a rescatar el significat correcte de les dues expressions, atorgant a Espanya el sentit que pertoca a tot un país i relegant l’Estat espanyol a l’estructura de la qual es vol sortir, en una dicotomia que transforma presumptes sinònims gairebé en antònims. Ara ens agrada Espanya però no l’Estat espanyol, qui ho havia de dir. Potser és que ens tornem a trobar davant la politització dels mots i el que toca ara és resultar simpàtic als afectes, però benvinguda sigui si serveix per restaurar sentits rectes i bandejar desviacions per no tornar-hi.