Quin patiment

Quan vaig marxar a viure a Barcelona la meva mare se sorprenia si, de cop, un dia, em trobava a Madrid, a Sevilla o vés a saber a quina part del món sense que ella se n’hagués donat per assabentada; si un dia tenia grip o havia decidit constipar-me sense avisar-la s’emprenyava. Feia temps que ja no vivíem a la mateixa casa, però, pel que sembla, les distàncies (menys de 400 kilòmetres, poca cosa) la feien patir més. Al principi aspirava que li truqués cada cop que posava peu a terra a un aeroport nou. Ara en té prou a saber que pot escriure un whatsapp sempre que vulgui; que jo sempre contestaré, també quan vulgui. Total, és una dona afortunada. Té una filla que (d’acord, sí) viatja molt, però ni punt de comparació amb les mares d’alguns dels nois que agafen els mateixos vols que jo.

Mares con la María, que diumenge, a través d’un amic, es va assabentar que el seu fill acabava d’embarcar en un vol cap al Japó amb el braç immobilitzat per un esquinç a l’espatlla. Els espectadors de televisió i els que descobreixen el món pels fils de les xarxes socials ho van saber abans que ella, la mare que el va parir (com diria la mare d’un dels meus millors amics), la que li posa espelmetes a l’església cada setmana perquè les coses li surtin bé. María, de cognom Guerrero, és la mare de Jorge Lorenzo. La que veu les curses en diferit, tota sola, perquè ningú no la posi més nerviosa. Una patidora nata, com totes les mares, diria la meva àvia, la meva mare, la meva tieta... Esclar que ella té motius de sobres: pots tenir un fill que et surti torero o en pots tenir un que vulgui ser pilot de motos. I el seu ha escollit ser pilot de motos. Amb totes les caigudes, les operacions i els ensurts de regal, a més dels premis, els diners o la fama.

I perquè les espelmetes a la mare de Déu mallorquina que calgui tinguin algun efecte, un ha de fer unes quantes hores al gimnàs, però també a l’aire lliure, amb alguna màquina que tingui manillar, si és possible. Una bici, una moto de cros o una de velocitat, el que sigui, que competir amb Valentino Rossi no és fer-ho amb qualsevol. Ni que tingui ja 36 anys, que per ell, tot un Dorian Gray, sembla que no passin els anys. I això comporta els seus riscos. Que l’hi diguin a Màrquez, que ja no li caben més plaques de titani al dit petit de la mà. O a Lorenzo, que tot i intentar minimitzar els danys no ha evitat un accident a l’any. Així és la vida dels pilots. I, a sobre, només hi haurà un campió. Queda un (intens) mes. I tres curses així, tot d’una. Ben lluny. Però, mare, no pateixis, que jo de l’el·líptica no caic.