L’eclipsi del diàleg

Amb tota seguretat, la data triada per inaugurar l’edició digital d’EL PAÍS en català –el 6 d’octubre del 2014– va ser filla de l’atzar i de les circumstàncies tècniques; però, per més irracional que resulti, haurem d’admetre que va tenir alguna cosa de presagi o de premonició. Mai com en els dotze mesos transcorreguts des d’aquell dia el debat polític català i sobre Catalunya havia estat tan centrat en la hipòtesi d’una ruptura política amb la sobirania espanyola i l’eventual construcció d’una estatalitat pròpia; mai abans el concepte d’independència havia estat tan invocat i glossat, ja fos a favor o en contra; mai, en definitiva, la qüestió catalana o el problema català –presents en la vida pública peninsular des de fa almenys 150 anys– no havien assolit un voltatge dialèctic tan alt.

M’afanyo a afegir que, segons el meu criteri, el balanç d’aquests darrers 365 dies –o, si es vol, dels tres darrers anys– és, en diversos sentits, modèlic. Vull dir que, tot i l’elevada temperatura mediaticopolítica, malgrat la celebració, si ens limitem al temps de vida d’elpais.cat, de dues campanyes electorals el maig i el setembre d’enguany, de dues grans mobilitzacions cíviques (el 9-N del 2014 i l’11-S del 2015) amb centenars de milers de persones al carrer, no s’ha produït el més mínim incident digne d’aquest nom.

Tot i la bipolarització de les actituds polítiques i la visibilitat d’aquestes actituds en l’espai públic (amb una exhibició sense precedents de banderes, per exemple), pràcticament cap d’elles no ha estat cremada per defensors de la simbologia contrària, ni hi ha hagut episodis de boicot a actes públics dels rivals, ni una batussa, ni un vidre trencat, ni una paperera vandalitzada. Si existeix, doncs, la tan invocada “fractura social” –segons el meu parer, més aviat marcada divisió d’opinions al voltant, això sí, d’una qüestió transcendental–, la suposada fractura s’ha gestionat amb una fredor quasi escandinava.

En canvi, sóc de l’opinió que ha mancat molt el debat. Entre els representants polítics i institucionals a les cambres parlamentàries ha mancat absolutament, això em sembla difícil d’objectar. Però també el debat entre articulistes, columnistes i altres observadors de la realitat. I no pas per falta d’espais on practicar-lo: elpais.cat és un exemple de plataforma tan disponible com poc aprofitada en aquest sentit.

Gosaria dir que el mal exemple dels nostres Parlaments –on ja fa dècades que ningú no convenç ningú, que cadascú resta impermeable als arguments dels grups rivals i que tothom es posiciona en funció d’un parti pris previ i inamovible– ha fet metàstasi en el camp dels opinadors, de manera que els espais de diàleg dels mitjans han esdevingut espais de monòlegs paral·lels, on els arguments de cada camp –unionistes versus independentistes, amb tots els matisos que calguin– reboten al camp contrari com en una paret de frontó.

Allò que als hemicicles del parc de la Ciutadella o de la Carrera de San Jerónimo s’anomena disciplina de partit ha esdevingut entre nosaltres, els opinadors, una mena de “disciplina de facció”. Parlo per mi, naturalment, quan afirmo que, al llarg del darrer any, la contundència i la reiteració de les invectives de tots aquells que han desqualificat la hipòtesi de la independència des dels angles més diversos i els registres més hiperbòlics m’ha provocat una reacció defensiva que deixava per a una ocasió millor l’exercici de l’autocrítica, i concentrava tots els esforços a trobar i explotar les contradiccions o els punts febles del desplegament unionista. Convèncer algú de l’altre camp? Deixar-me persuadir per arguments arribats de més enllà de la trinxera? Són hipòtesis difícils de preveure quan tens la sensació que, des de l’altre costat de la línia del front, plouen només epítets de feixista, reaccionari, corrupte, nord-coreà, il·lús o tonto del cul.

No sóc especialment optimista pel que fa a la possibilitat de restablir a curt termini la permeabilitat entre els dos bàndols de l’opinió publicada al voltant del plet catalano-espanyol, de recuperar la simple capacitat d’escoltar, d’atendre els arguments (no les desqualificacions) contraris. El diàleg ja constituiria una fase posterior i superior. I tanmateix, sigui quin sigui el cursus polític dels propers mesos, la intercomunicació i el diàleg serien instruments imprescindibles. Compto que, per recuperar-los, sempre podrem disposar a elpais.cat d’una hospitalitat equilibrada.