_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La xarxa neuròtica

L’independentisme burgès s’acosta de manera alarmant a la versió lampedusiana de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual

Jordi Gracia

La xarxa va tan carregada de xerraires, neures i delirants que de vegades sembla que un més no es notarà. Mentida: es nota, sobretot quan la xarxa difon, a més de les neurosis i les incontinències, una altra mena de materials, reposats i alhora tan lligats a la immediatesa i l’actualitat com el núvol delirant. La versió digital d’aquest diari pertany a aquest últim sector, i tingui l’èxit que tingui, que no ho sé valorar prou bé, la primera certesa és que ha posat literalment histèrics molts habitants del núvol. A molts d’altres els ha carregat les piles de les seves conviccions i potser a uns quants més els ha ajudat a fer-se composicions de lloc més matisades i consistents, més raonades si més no, i tant se val de quin cantó es trobin entre els dos cantons on vivim tots plegats.

Les últimes eleccions han estat transparents: aquest país s’ha fet en pocs anys reformista sense embuts, tot i que hi ha dos vessants de la reforma: el radical vol guanyar la llibertat d’un poble sotmès al passat i a això que en diuen Estat espanyol, i el reformisme tout court, que per definició obvia els canvis sobtats perquè deixaria de dir-se reformisme per esdevenir un projecte revolucionari. Jo, de revolució, no en veig ni poca ni molta enlloc o, si més no, la veig amb ben poca capacitat d’arrossegar un vot significativament majoritari. Això vol dir, com ja deveu imaginar, que no veig exactament la revolució als partidaris de la independència.

Fins i tot trobo que l’independentisme burgès i benestant s’acosta de manera alarmant a la versió lampedusiana de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual (i disculpeu l’enèsim topicàs), i ben bé podria ser aquest el secret de tota la història. De fet, hi ha dades esborronadores a la rica i plena barriada de les Tres Torres: el PSC va treure una dècima més del 4% però la CUP, encara pitjor, una dècima més del 3%. Sembla una broma això del 3%, però no ho és: és més aviat l’evidència flagrant i revolucionària que els pobres i les classes socials existeixen i l’independentisme i el conservadorisme budista del PP s’han repartit massivament el vot a casa dels rics (amb netíssima majoria independentista, per descomptat).

Sovint atabalen la xarxa nens malcriats per l’opulència d’un país ric i potent que de sobte descobreix que el país de les meravelles s’està escapçant

Ara, jo encara sóc de la vella escola i continuo creient que el trànsit cap al nou país encobreix un silenci aclaparador sobre els mals socials i estructurals. On veig, de fet, possibilitats modestament revolucionàries és en el fet de sacsejar alguns dels nervis centrals de l’Estat (inclosa la Generalitat, que és còmplice incontestable de l’Estat espanyol i per això no ha trobat la manera de fer una llei electoral decent) i proveir-nos col·lectivament d’un marc jurídic si no nou de trinca, que no cal, com a mínim prou aparent per resistir amb les millors garanties possibles les etzibades del dolor, de la crisi, de la pèrdua de feina i de casa, de la malaltia i la mancança dels propers anys.

També he vist, però, la manera com es disparen les revolucions d’un bon feix d’usuaris de la xarxa quan se’ls porta la contrària, quan se’ls discuteix la fatalitat iridescent i teleològica del poble únic, quan es confessa la vergonya profunda de sentir un president en funcions, com Artur Mas, celebrant la seva contundent victòria electoral alhora que la corromp i fa de la victòria de Junts pel Sí la “victòria de Catalunya”. I ningú dels seus, amb tants que són, va cridar-lo a capítol per corregir aquesta obscenitat democràtica dirigida contra els que no pertanyen al 47% que han votat candidatures independentistes. Si els càlculs em surten bé, em sembla que queda grosso modo una meitat de gent que ha votat candidatures que no van defensar, difondre ni beneir la bona nova de la independència.

Sovint atabalen la xarxa nens malcriats per l'opulència d’un país ric i potent que de sobte descobreix que el país de les meravelles s’està escapçant i el relat els ha fet baixar de cop del núvol. I s’han empipat, s’han empipat enrabiats perquè les coses no surten ni són com volen que siguin i exigeixen des de petits. Tot havia de ser fàcil i ràpid, com sempre, i tot havia de continuar-ho sent com ho havia estat des de les beceroles. Però una societat opulenta amaga riscos i vicis que una societat precària no coneix, i una part de la nostra història recent té massa a veure, pel meu gust, amb les misèries de l'opulència, també en xarxa.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Jordi Gracia
Es adjunto a la directora de EL PAÍS y codirector de 'TintaLibre'. Antes fue subdirector de Opinión. Llegó a la Redacción desde la vida apacible de la universidad, donde es catedrático de literatura. Pese a haber escrito sobre Javier Pradera, nada podía hacerle imaginar que la realidad real era así: ingobernable y adictiva.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_