Vetlla d’armes per una lluitadora

Quan la vaig conèixer, als anys seixanta, en un vol de Londres a Barcelona, Carmen Balcells portava un estrany monyo al cap i una camisola que semblava d'abadessa. Moltes vegades li vaig prendre després el pèl recordant aquell moment. Mai vaig sospitar en aquell viatge que ella seria en el futur, a més de la meva agent literària, la meva amiga més íntima i estimada.

Amb la franquesa que sempre la va caracteritzar em va dir en aquella ocasió que havia comès un error acceptant l'oferta de Carlos Barral de ser l'agent literària de l'editorial Seix Barral, perquè la raó de ser d'aquest ofici era defensar els autors davant dels editors i no a l'inrevés. La segona vegada que ens vam veure, no gaire després, ja havia convençut el Carlos que la deixés marxar i començava a operar de manera independent com a agent literària. Va aconseguir, de moment, que Seix Barral anul·lés el contracte lleoní que jo havia signat (sense llegir-lo, esclar) per la meva primera novel·la, La ciudad y los perros, cedint aquells drets per a tota l'eternitat i concedint a l'editorial una comissió del 50% sobre totes les traduccions. Ja havia començat aquell llarg combat que ella va guanyar al cap dels anys en tota la línia i va canviar per sempre la relació entre escriptors i editors en tot l'àmbit de la nostra llengua. I, fins i tot, més enllà: recordo molt bé el dia que em va trucar per explicar-me que, per primera vegada en la seva història, l'editorial Gallimard, de França, havia acceptat signar el contracte d'un llibre per només 10 anys de durada.

Els editors, al principi, l'odiaven i volien eliminar aquella intrusa que s'enfrontava amb ells d'igual a igual i els obligava a competir per poder aconseguir un inèdit. Alguns oferien als autors pagar-los bestretes més elevades a condició que prescindissin d'aquella intermediària temible. Van arribar a encausa-la en un judici, que, afortunadament, van perdre. Ella, en les negociacions, “vessava vives llàgrimes” (com la princesa Carmesina del Tirant lo Blanc), però no donava el seu braç a tòrcer i, sovint, com diuen a Espanya, els posava a parir. A poc a poc, els editors van anar comprenent que el que la Carmen feia era una mica més transcendent que defensar els drets dels seus pobres escriptors, és a dir, treure de les cavernes l'edició espanyola, modernitzar-la, incitant-la a ser ambiciosa i projectar-se per tot el vast territori de la llengua. Moltes vegades, en aquell sortidor permanent d'idees que era la Carmen, ells van trobar iniciatives fecundes per llançar noves col·leccions, fer llançaments de llibres, millorar els seus formats i conquistar nous públics per a la lectura. Sense “la noia de Santa Fe”, com s'autodefinia de vegades, l'anomenat boom de la literatura llatinoamericana simplement no hauria existit i els seus autors haurien passat desapercebuts del gran públic.

Ser representat per Carmen Balcells –cosa que va arribar a ser el somni de tots els joves que començaven a escriure, a Espanya i a l'Amèrica Llatina– constituïa un veritable privilegi, però significava, també, acceptar el seu matriarcat i, en totes les decisions importants, obeir-la sense dir ni piu. Mil vegades vaig discutir amb ella i sempre vaig perdre la discussió. Cridava, plorava, insultava, volaven llibres i altres objectes per l'aire, i sempre acabava guanyant ella, perquè, a més, gairebé sempre tenia la raó. Dubto que algú, en el seu temps, hagi conegut millor, en els seus detalls més secrets, la indústria editorial i hagi utilitzat millor, sempre en benefici d'autors i lectors, el mercat del llibre.

Mai vaig conèixer una persona tan generosa com la Carmen. Amb el seu temps, amb el seu afecte, amb la seva intel·ligència i, esclar, amb els seus diners. Alguns dels escriptors als quals –literalment– va mantenir, perquè creia en el seu talent tot i que els seus llibres tinguessin només un grapat de lectors, la van trair, i aquelles decepcions les encaixava amb una elegància enorme, però la feien patir molt. Es ficava en la vida privada dels seus autors sense el menor escrúpol, i sempre per bé. Consolava vidus i vídues i, si feia falta, els buscava cònjuges de reemplaçament; componia matrimonis i parelles, o, si era necessari, els liquidava. Una vegada es va passar tota una nit –sí, tota una nit– mirant de dissuadir per telèfon un editor novaiorquès que la va trucar des de Manhattan per dir-li que s'anava a suïcidar (va fracassar en la seva obstinació, perquè aquella mateixa matinada, després de penjar, es va penjar en un pal de l'enllumenat elèctric).

La tragèdia de la seva vida va ser el pes. Va fer dietes, va freqüentar clíniques –ella em va portar per primera vegada a la Clínica Buchinger–, va visitar metges de mig món, i diverses vegades va arribar a aprimar-se. Però mai li durava, perquè, tard o d'hora, la gana, aquella tènia insaciable, la vencia, i es tornava a engreixar. Una nit va fer que se'm gelés la columna vertebral per la resposta inesperada que em va donar, quan li vaig explicar que, no sé amb quin motiu, em van portar a la Zarzuela i em van presentar el rei Joan Carles. Sa Majestat, el primer que em va preguntar va ser: “Com és aquella famosa Carmen Balcells que, segons diuen, recorre el món venent els autors espanyols?”. “Ja ho veus, Carmen, t'has tornat famosíssima”. Recordo la seva estranya mirada, la ganyota de la seva cara, i la increïble frase, remugada en veu molt baixa: “Vols que et confessi una cosa? Hauria donat tot el que he fet i aconseguit per ser guapa, encara que fos un sol dia”. “Estàs parlant de debò o em prens el pèl?”. Llavors, va fer veure que reia: “Sí, sí, t'ho juro, el meu somni sempre ha estat ser una dona objecte”.

Ja fa un bon nombre d'anys que tota classe de mals s'abatien sobre el seu cos. Ella els combatia, amb la pugnacitat i la constància amb què seguia negociant els contractes. Conservava la ment lúcida i la mateixa capacitat de treball de sempre; ja no podia caminar i havia d'ingressar a clíniques i passar-se hores i dies entre metges. Però totes les altres hores seguia mantenint activa i puixant, amb horaris embogits que duraven de vegades fins a l'alba, aquella oficina de la Diagonal de Barcelona, a la qual tants escriptors i editors i lectors devem tant.

L'últim dia que la vaig veure, dos dies abans de morir, estava eufòrica, plena de projectes i de bromes. Però –la visitava després de dos mesos i mig, o potser tres– mai l'havia vist tan acabada físicament, amb tanta dificultat per acomodar-se a la cadira de rodes, amb aquells sobtats atacs de tos, aquella pell lívida, aquelles ulleres violàcies i el frunziment constant de la boca. Vaig tenir llavors la seguretat que era l'última vegada que la veia. Va morir en la seva llei, resistint, combatent, sola en aquell dormitori farcit de manuscrits que s'havia proposat llegir fins al final. Ningú omplirà mai el buit que deixa en l'ofici que va inventar i va portar a unes altures desconegudes fins llavors. I ningú podrà consolar-nos mai de la tristesa en què ens deixa als que la vam conèixer i la vam estimar.

Drets mundials de premsa en totes les llengües reservats a Ediciones EL PAÍS, SL, 2015.

©Mario Vargas Llosa, 2015.