I… a Miserachs li agradaria?

L’alegria de l’anunci de l’exposició de Xavier Miserachs al Macba es va convertir en decepció en comprovar que, en comptes de la colossal antològica esperada, fruit de l’estudi d’un arxiu de 80.000 imatges, es presentava incomprensiblement una breu exposició de quatre sales dedicades a un únic llibre, Barcelona Blanc i negre (Editorial Aymà, 1964). No solament això: va sorprendre la posada en escena que uns professionals del disseny van donar al sentit que el comissari Horacio Fernández —expert en llibres de fotografia a escala internacional i admirador del treball d’aquest autor— havia destil·lat després de llegir i informar-se sobre les intencions conceptuals de Miserachs, que presentava Barcelona com la ciutat de la gent. El susceptible “sector” de la fotografia barcelonina es va indignar considerablement. Allò era un atropellament als drets d’autor de Miserachs per al lluïment dels dissenyadors. Una falta de respecte a l’obra “original”.

Miserachs va ser el referent per a molts fotògrafs que van aspirar a viure de la fotografia. No tant pel contingut o la qualitat de les seves fotografies, sinó per la seva actitud jove i trencadora. En els seus textos de la dècada de 1990 es manifestava en contra de la “normalització” que es volia imposar a la fotografia per assimilar-la a les obres d’art. No hi ha necessitat de més, deien llavors els comissaris davant la tossuderia dels “documentalistes” que com ell volien veure el seu treball ampliat a mida mural. Miserachs s’havia queixat de com de seriosa, homogènia, monòtona, envidrada, emmarcada i amb paspartú va resultar la seva mostra antològica per a La Caixa el 1992, però es va haver de resignar als criteris “museogràfics”. Els despatxos manaven i calia adaptar-se a aquella manera de fer si es volia treure el nas en una exposició. ¿Tant enrenou amb l’exposició del Macba no serà perquè ja ens hem acostumat a veure les fotos sempre segons aquesta norma i ens escandalitza qualsevol alteració?

Però, què pensaria avui Miserachs d’aquesta exposició del Macba en què s’ha fet un salt a l’altre extrem? Entre altres coses, Miserachs va escriure en la seva joventut que el documentalisme no s’havia d’entendre com un gènere normatiu, sinó com una actitud de llibertat del fotògraf davant la vida. Es mostrava contrari a l’oposició entre creativitat i documentalisme. Per a ell la realitat que pessiga l’ànima era l’únic que importava. Així de clar: si una foto és bona el seu autor no importa, només aquest pessic. La fotografia és comunicació. “Descobrir les immenses possibilitats del mitjà com a vehicle comunicatiu en el llibre The Family of Man, d’Edward Steichen, va ser el que em va impulsar a ser fotògraf”. Steichen mostrava fotografies per primera vegada en un museu d’art en termes de comunicació de masses, no d’obra artística, prescindint de la solemnitat dels documents i del discurs d’autor. El caràcter “explícit” de la fotografia és el que fascinava Miserachs. No es tractava de preservar la imatge, ni tan sols de respectar-la, sinó de potenciar-la mitjançant estils gràfics que l’actualitzessin i l’arrelessin profundament en el contemporani. En aquest sentit podem afirmar que a Miserachs no l’hauria escandalitzat la proposta d’aquesta exposició, encara que no puguem assegurar al cent per cent que li hagués agradat el resultat. Sí que va agradar als joves que van veure la mostra, cosa que a ell l’hauria emocionat.

Per acabar de tranquil·litzar els que dubten, compartiré un somni que Xavier Miserachs va deixar anar en una conversa un any abans de la seva mort: ¿per què el Macba no voldrà fer una exposició amb l’evolució de la perruqueria en les meves fotos, així, a gran format, tal com està permès als artistes? Potser ha arribat el dia per al Macba, i avui voldria. És clar que això de ficar la tisora a les fotos potser no està “encara” gaire justificat...