La massa

El que ofèn més la massa és que se l’anomeni massa, però resulta difícil referir-se d’una altra manera a un conjunt multitudinari de persones. Potser hi ha qui busca equiparar-la a la condició i al dret que tenen les persones que pertanyen a una comunitat política i que expressa el vincle existent entre els seus membres, i llavors la converteixen en “ciutadania”. O pot haver-hi qui s’estimi més qualificar-la de “societat civil”, com si la massa fos alguna cosa relativa a l’organització i als afers interns de tots els ciutadans. I fins i tot hi pot haver qui no dubti gens a atribuir-li la categoria de conjunt dels habitants d’un país, de “poble”. D’altres, menys ambiciosos, com si fossin els organitzadors de les festes majors dels barris de les grans ciutats, podria ser que es conformessin a descriure la massa com una reunió festiva, familiar i pacífica, i xifrar en el tuf espès de vida rural que desprèn les virtuts de la idiosincràsia d’unes coordenades geogràfiques precises.

Sigui com sigui, la raó de la massa és inflexible, infal·lible i irrebatible, com si es mogués a través de sil·logismes immaculats, sotmesa a l’ofici mecànic de pensar en comptes de ser conscient que fa una operació mental. També es pot dir d’una altra manera: la massa pensa, però no sap què pensa, ni coneix altre objectiu en el seu acte de pensar que la repetició sense finalitat d’una buidor que transforma en signes tot el que rep de l’exterior, d’acord sempre amb l’arxiu immens, desordenat i pleníssim d’imatges i records que guarda en el seu subconscient.

Atàvica i primitiva, la massa vibra i crida i oneja banderes amb frenesí quan se li lloa la seva condició de massa, quan els parlaments dels líders obvien l’interès i les idees i se centren en la ideologia i l’emoció, quan se l’esperona a apinyar-se i esdevenir el pal de paller del futur, quan se li atorga la condició de pinyol del fruit carnós d’un nou estat, quan se li mana el seu dret a ser il·legal, quan sent reivindicar porcions de territoris veïns, i quan se li recorda que els enemics no són dignes de confiança. Un filòsof alemany ja va avisar que el llenguatge era el perill de tots els perills perquè amb ell es podia començar a crear la possibilitat d’un perill real.

Expectant, el món mira Catalunya, és cert, però de la mateixa manera que va mirar unes altres forces profundes de la superficialitat que van desestabilitzar l’ordre amb afanys d’originalitat propis de l’adolescència política; de la mateixa manera, per exemple, que va mirar un altre desvari de la imaginació, l’intent de construir una Sèrbia que fos més gran que mai: amb estupefacció i amb temor perquè els líders tribals no són mai racionals ni responsables.