Derrota i victòria

Ningú pot ignorar aquest resultat. Tothom, també el Govern espanyol, ha de reaccionar. Les eleccions celebrades a Catalunya han estat enormement significatives. Malgrat la confusió del caràcter de la convocatòria (plebiscit o eleccions); malgrat el fet, desincentivador del vot, de celebrar-se en pont a la gran Barcelona (el territori menys secessionista), i malgrat l'escassa qualitat del debat, el nivell de participació ha estat extraordinari, perfilant un rècord històric per a unes eleccions d'àmbit autonòmic.

En efecte, la participació ha superat no només la del 2012, sinó la de totes les anteriors convocatòries d'aquest àmbit. A més, ha concorregut a les urnes una gamma molt diversa d'opcions i s'ha incrementat el nombre de votants a totes les circumscripcions, urbanes i rurals, de catalans de sempre i de nous catalans. Tot això atorga al 27-S un empaquetatge polític que ha d'implicar grans conseqüències.

Quines? El president sortint de la Generalitat, Artur Mas, les va configurar com unes eleccions plebiscitàries: “Volíem un plebiscit i és el que tindrem”, va dir en el tancament de campanya; aquestes eleccions “es llegiran com un plebiscit”, va insistir ahir. I el líder del secessionisme antisistema, Antonio Baños, afegia que “és necessari” almenys “un 50% dels vots, perquè aquests comicis són un plebiscit”.

Com aquest diari va destacar abans de celebrar-se els comicis, el suposat caràcter de plebiscit per a la independència era enganyós, per la naturalesa de la convocatòria (es votaven partits, no una única qüestió) i per la manca de competència jurídica del convocant per plantejar-lo.

Amb gairebé el 100% de vots escrutats, les forces (contradictòries entre si) partidàries de la secessió no aconseguien ni de lluny la meitat dels vots. Però és evident que la ciutadania catalana s'ha mostrat severament fracturada en dos blocs, de diferent encara que similar dimensió. Com el plebiscit que van desitjar els seus organitzadors, doncs, els secessionistes han perdut clarament la partida. És un factor fonamental, especialment en el terreny internacional. Sobretot si, a més, es considera que en casos com aquests s'exigeixen no només majories simples, sinó reforçades (Montenegro, a instàncies de la UE; Quebec, del Tribunal Superior del Canadà), un fet lògic en qüestions transcendentals.

Ara bé, com a eleccions d'especial importància, han resultat contundents en favor de l'independentisme. En escons, recordant que un vot lleidatà val dues vegades i mitja més que un de barceloní, Junts pel Sí venç folgadament, molt per sobre de l'ascendent i meteòrica collita del segon lloc de Ciutadans (que desbanca el PP, que ha esdevingut una força menor), i del meritori tercer lloc del PSC, que tants consideraven desbancat. Això dóna a Junts pel Sí legitimitat per continuar la seva estratègia proindependentista, sempre que ho faci atenint-se estrictament a la legalitat.

És cert que el seu resultat empal·lideix perquè acaba amb molts menys escons que la suma anterior de Convergència i Esquerra. I perquè necessitarà el concurs de la imprevisible formació antisistema CUP per recol·locar com a president el seu número quatre, Mas. Però també és cert que qualsevol altra alternativa sembla dificilísima, o directament impossible.

Per tot això, i perquè molts vots d'altres llistes exigeixen millores de l'autogovern, ningú, tampoc el Govern central, pot ignorar el resultat. Ha de reaccionar amb urgència, oferint camins per al diàleg i vies de solució que puguin donar resposta al desig de canvi expressat sòlidament pels catalans: vies de solució amb la signatura del Govern central, que no pot seguir cedint la iniciativa als tribunals de justícia.