La campanya de la por

Fill del romanticisme, peça articular de la construcció dels Estats nació moderns, el nacionalisme va donar cohesió i fonament a la idea de poble sobre la qual aquests van edificar la seva legitimitat. Ideologia d'emancipació al segle XIX, ho va ser també d'opressió al segle XX. El caràcter transcendental atorgat a la idea de nació va acabar convertint el nacionalisme en element d'adhesió incondicional a la manera de les creences religioses. En la mesura en què la campanya electoral catalana s'ha convertit en una pugna entre els defensors de la unitat de la nació espanyola i els partidaris de la realització com a Estat de la nació catalana, el debat ha estat ple de referències a la irracionalitat d'uns comportaments condicionats per les emocions i els sentiments, com si la política només pogués ser racional en termes d'interès econòmic comptant.

Naturalment, cada nacionalisme veu la palla en els ulls dels altres i no veu la biga en els seus. L'espanyolisme va denunciant dimonis nacionalistes a les perifèries i mai veu el que porta posat. Així, és habitual presentar l'independentisme com un deliri fruit de l'explotació irresponsable dels sentiments dels catalans per part d'uns dirigents malvats i un aparell propagandístic al seu servei, cosa que té dos problemes: no contribueix a entendre la realitat del que passa, entre altres coses perquè converteix en impensable que es pugui ser independentista i no nacionalista; i resulta ofensiu per a aquells ciutadans als quals es vol redimir, en tractar-los com a persones manipulades, incapaces de decidir per si mateixes.

Diu la sociòloga Eva Illouz: “L'emoció és una càrrega de l'acció que implica al mateix temps cognició, afecte, avaluació, motivació i el cos”. Les emocions es distingeixen dels sentiments perquè són fugaces, orientades a experiències concretes, mentre que els sentiments són estables, formen part de l'estat d'una persona i, sovint, confereixen sentit a un espai compartit. La paradoxa de la campanya electoral és que els que, en nom de la raó, pretenen ridiculitzar el caràcter sentimental de la pesta independentista, no ho fan aportant un projecte polític, una proposta racional susceptible d'atreure l'atenció dels ciutadans, sinó que recorren a una estratègia estrictament emocional: la por.

A la resta d’Espanya venem il·lusió i esperança. Aquí a Catalunya, ho ven l’independentisme

La por és la principal de les emocions d'aquesta espècie precària i vulnerable que som els humans. De vegades ha servit per sobreviure guardant la vinya, però altres vegades ha afavorit la submissió i la resignació a les pitjors formes de domini. En comptes de seduir els catalans, s'ha pretès espantar el que ells mateixos anomenen majoria silenciosa per oposar-la (com si la renúncia a la paraula fos un mèrit) a la majoria activa. En comptes de descriure de manera racional els avantatges i els perills de la situació i proposar una sortida en positiu, s'ha descrit, per acumulació de missatges negatius, un panorama catastròfic tan exagerat que ha perdut qualsevol aspecte de credibilitat. Quan es compara Catalunya amb Katanga, no es fa coneixement, es pren els ciutadans per estúpids pensant que se'ls pot atemorir amb qualsevol ocurrència.

“A la resta d'Espanya venem il·lusió i esperança. Aquí a Catalunya, ho ven l'independentisme”. Aquest comentari el va fer un dirigent de Podem per explicar les dificultats que el seu partit troba per fer-se un lloc a Catalunya. És el que no ha volgut entendre el Govern del PP. La por és una emoció molt sensible en els humans, però és negativa. Qui la utilitza com a instrument electoral pot ser que aconsegueixi alguns rèdits. Però mai aconseguirà seduir la ciutadania i convertir un problema en una oportunitat. La gent vol missatges positius, no amenaces. Les amenaces humilien, empetiteixen. I aquesta és la diferència: l'independentisme ha sabut transmetre la idea que hi ha una oportunitat; l'unionisme del Govern del PP es queda en el problema, incapaç de projectar-ho en una oportunitat. L'independentisme xocarà amb el principi de realitat (les relacions de forces) i haurà d'afinar l'estratègia. L'unionisme continuarà instal·lat en la fantasia que només el legal és real i seguirà negant el problema. Aquesta obsessió és el veritable punt d'irracionalitat que bloqueja el conflicte.