Banquers d’esquerres?

Durant la batalla electoral que es dilucidarà demà passat, les veus contràries a la independència han utilitzat sobretot dos tipus d'arguments. D'una banda, els que podríem etiquetar com a etnicoidentitaris; de l'altra, els de caràcter ideologicoclassista.

Els primers han estat patrimoni, principalment, del PP, de Ciutadans i del PSC, tot i que els líders de Podem també han vorejat aquest terreny. Partint de la tesi segons la qual un immigrant ho és a perpetuïtat, i no només ell, sinó també els seus fills i els seus néts, els partits esmentats consideren incomprensible, antinatural, que persones amb arrels a Andalusia, Extremadura, Castella o Galícia puguin votar independentista el 27-S. I, ja que la major part de la població catalana té avui, en un grau o altre, ancestres fora de les quatre províncies, aquestes sigles creuen que n'hi haurà prou amb mobilitzar a fons tots els sempiterns andalusos, extremenys, gallecs o castellanomanxecs de Catalunya perquè l'unionisme venci folgadament.

D'aquí que tant el PP com el PSC com C's —cadascun en la mesura de les seves possibilitats— hagin tret en romeria els seus líders i barons autonòmics, des de Susana Díaz fins a Alberto Núñez Feijóo o Juan Marín. D'aquí que el PSOE hagi editat un vídeo incitant la seva militància a trucar als parents o paisans establerts a Catalunya per demanar-los que no votin per la independència.

Segons aquesta concepció de la realitat, el teu sufragi depèn més de tenir un progenitor nascut a Hinojosa del Duque o a Ribadeo que de la teva vida a Catalunya, els teus estudis, idees polítiques, interessos, àmbits de sociabilitat, etcètera. Si això no és apel·lar al vot ètnic, què és?

Tant el PP com el PSC com C's —cadascun en la mesura de les seves possibilitats— han tret en romeria els seus líders i barons autonòmics

L'argumentari ideologicoclassista resulta sens dubte més sofisticat, i hi ha recorregut Catalunya Sí que és Pot, però sobretot un gran nombre d'articulistes —intel·lectuals i universitaris majoritàriament—, apel·lant a la racionalitat i al progressisme. El seu plantejament és com segueix: el de la independència és el projecte de la burgesia, de la dreta nacionalista, de la gent de Pedralbes; sota el camuflatge de Junts pel Sí s'amaguen el neoliberal Artur Mas i la Convergència exaliada del PP, còmplice de la reforma laboral, executora fervorosa de les retallades... Joan Herrera es preguntava l'altre dia, en al·lusió a Romeva i Mas, “com algú d'esquerres pot compartir llista amb una persona de dretes”; i Joan Coscubiela apostrofava la candidatura transversal: “Volen la sobirania per lliurar-la al mercat i a les empreses”. Ergo, ningú conseqüentment d'esquerres, ningú de l'“extraradi” (Pablo Iglesias dixit), cap treballador hauria de votar per la independència.

Així estaven les coses quan, cap a l'equador de la campanya, van irrompre-hi les divisions cuirassades del gran capital, amb un missatge de rebuig absolut i carregat d'amenaces a la hipòtesi independentista. Però aquest espectacular moviment estratègic va modificar també el mapa general de la batalla, o m'ho sembla només a mi? Vull dir: si estava convingut que la independència era de dretes, neoliberal i antisocial, com s'entén que la CEOE, Foment, el Banc d'Espanya, el Cercle d'Empresaris, l'Associació Espanyola de la Banca i la CECA (o sigui, els màxims paladins de l'austeritat, les retallades salarials, la reforma laboral, etcètera) li siguin frontalment hostils?

El candidat Coscubiela temia que Mas cedís l'eventual sobirania catalana al mercat i a les empreses. Però els més alts representants del mercat i les empreses abominen d'aquesta sobirania, i algun empresari (Jorge Gallardo, d'Almirall, donant d'Unió Democràtica per cert) fins i tot es permet alliçonar els seus treballadors sobre les nefastes conseqüències de votar pel sí. I bé, als dirigents d'Iniciativa o de Podem, no els resulta incòmode, no els indueix a reflexió compartir la trinxera del no amb socis així, exponents conspicus de la casta i de l'oligarquia?

M'admira —haig de confessar-ho— que col·legues de proverbial esperit crític, persones forjades políticament al PCE, al PSUC, a Bandera Roja i fins i tot més enllà, no detectin cap contradicció entre el seu purificat progressisme i la coincidència que exhibeixen amb Ignacio González, Rosell, Gay de Montellà, Botín, Vega de Seoane, Linde, García-Nieto Portabella o el cardenal Cañizares, uns i altres contra la independència. O per ventura pretenen fer-nos creure que els banquers, grans burgesos i cardenals són d'esquerres i viuen al Carmel?

Joan B. Culla i Clarà és historiador