Negre sobre blanc

Últim dia del BAM i altre cop el públic va anar a l'epicentre del festival, les places contigues de Corominas i dels Àngels, altre cop dividides temàticament, deixant el recolliment per a la primera, tancada entre edificis, que afavoreix les confessions, i el ball per a la segona, més oberta a la ciutat. A més, la nit de dimecres les dues places també van tenir color, ja que l'intimisme va ser blanc, ja se sap que els blancs tenen molts problemes emocionals, mentre que el ball va ser negre, seguint amb tòpics, ja se sap també que els negres ballen fins a l’esgotament. Superficialitats al marge, la plaça dels Àngels va ser envaïda per Bombino, Saun & Starr i Vaudou Game, o el que és el mateix, blues tuareg, soul i vudú creuat amb funk; mentre que les notes cantautoresques acústiques i el pop Juan Wauters i Blank Realm van passar per Corominas sense un èxit especial.

Encert, doncs, en la forma que es van programar els grups, que a la plaça dels Àngels van esprémer fins a l’última gota. Bombino, a força de vols circulars de guitarra d'intenció hipnòtica, una mica en la mateixa línia que Mdou Moctar, un altre dels participants en aquest BAM. Vents de sorra negra per a gaudi dels que començaven a ballar en una plaça ja gairebé plena. El ball es va esprémer encara més mitjançant un llenguatge ja conegut, el del duo femení de soul clàssic Saun & Starr, antigues coristes de Sharon Jones, una de les artífexs del renaixement del soul tradicional. Concert excel·lent del duo, amb banda impulsada amb metalls, com manen els cànons, i cançons brillants. Ja per al tancament, la barreja suggestiva entre música de vudú vista per Peter Solo (Vaudou Game), un togolès establert a França que és hereu de dues cultures, que va barrejar en un concert molt vitalista. Mentrestanr, Juan Wauters, un cantautor uruguaià que viu als Estats Units, i Blank Realm, pop australià, van passar sense pena ni glòria com a simples entremesos de les actuacions de la plaça dels Àngels.

Així el primer BAM amb nova direcció, a càrrec de Marc Campillo, es va tancar havent ofert una programació massa llarga, els escenaris muntats convidaven a no deixar-los buits de diumenge a dimecres, però que en conjunt ha ofert actuacions de moltíssim interès, des del classicisme de Michael Rother al folk de Ryley Walker, actuació sensacional la seva, passant per l'accent local de Beach Beach, el funk sintètic i amagrit de Lonelady, la música marciana incopsable de Wand o l'optimisme melòdic i tènue de Vetiver. Són algun dels noms, amb Nueva Vulcano, Miquel Serra o Sènior, d'un BAM que ja és història. I van...