“Hi ha diferència entre el que passa a Hongria i a Ceuta i Melilla?”

L’escriptora Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) va passar bona part de les 16 hores que va durar el part de la seva filla llegint a l’hospital un llibre de Jennifer Egan. La situació és normal si es té en compte que des de ben petita tenia clares dues coses: “Jo volia escriure i tenir fills”, explica. La seva darrera novel·la, La filla estrangera (Edicions 62 en català; Destino, en castellà), tracta sobre l’entrada a l’edat adulta d’una noia nascuda al Marroc però criada a Catalunya. L’obra, guanyadora del premi BBVA Sant Joan, descriu la relació entre la mare i la filla. En aquest vincle entra en joc el conflicte lingüístic i cultural, el xoc d’identitats, el paper de la dona a la societat actual i, per damunt de tot, les ànsies de llibertat. Tot plegat, un univers al voltant de la immigració que no és aliè a El Hachmi i sobre el qual pensa seguir novel·lant.

Pregunta. La immigració a la literatura està ja explotada?

Resposta. En altres països té més presència, com al món anglosaxó i a França. Aquí encara està per arribar, això. En castellà no n’hi ha, d’autors. A mi em motiva perquè és una manera de conèixer-me.

“No tinc clar

P. Què hi manca, a la literatura catalana actual?

R. Més visibilització, també en l’àmbit cultural, de la immigració. Catalunya és un lloc d’arribada, però la immigració a la cultura està infrarepresentada. També es dóna a la televisió, per exemple, on no passem de la polèmica del moment.

P. Per quin motiu els seus personatges masculins no són gaire positius?

R. És una assignatura pendent que tinc. S’ha de pensar també en l’entorn que té, en aquest darrera novel·la, la protagonista: està envoltada de dones que contínuament li diuen que no es pot fiar dels homes, que ells són l’enemic.

P. A la protagonista li costa trobar les paraules en rifeny per adreçar-se a la mare perquè ella ha estudiat i parla en català. El conflicte identitari es manifesta a través de la llengua?

R. La llengua la fa sentir completament desarrelada. S’adona que el procés fet és irreversible.

P. I no es vol posar el mocador.

R. Hi ha noies que el conceben com una peça identitària i no pas com un fet religiós. Encara no hi ha el concepte islamocatalà... Això de les mesquites als polígons és simbòlic: la condició de marginat és perquè et releguen als marges. No sóc creient, però seria convenient fer una gran mesquita.

P. Com veu la prohibició del vel integral d’alguns ajuntaments?

R. On més vels es veuen és a Barcelona i són turistes vingudes de països del Golf. Quan se’ls prohibeixi a elles em creuré que és per defensar els drets de les dones i no per fomentar el sadisme cap a un col·lectiu sense dret de vot. El problema, com amb el mocador, és que no interessa conèixer aquestes dones. Tampoc els ofereixen les garanties per tenir la llibertat per triar. Li passa a la protagonista de la novel·la. Si vas a buscar feina t’has de conformar amb aquella que et correspon per origen; si vas a buscar pis t’has de conformar amb els barris que et pertoquen... No hi ha un debat d’igual a igual ni ganes de conèixer l’altre: el diàleg només es fa des del poder.

P. “A les dones marroquines se’ls demana que es revoltin, però no se’ls diu com”, es diu a la novel·la.

R. És que no se’ls dóna cap seguretat. Ara ho veiem més que mai. La que s’hagués revoltat abans de la crisi i allunyat del suport familiar les haurà passat magres. A algunes els fan controls del passaport per renovar o no la renda mínima d’inserció. Famílies que fa 15 anys que són aquí s’han vist obligades a reemigrar a Bèlgica o a Alemanya. La gent es pensa que tornen al seu país d’origen, i no és així. Tampoc tenen una àvia per viure de la seva pensió.

P. Funciona el sistema?

R. No hi ha una política d’immigració. Hi havia un projecte durant el Tripartit amb la llei d’acollida. Partia del treball fet des de les escoles, municipis... però va quedar suspès per la crisi.

P. Com creu que s’està gestionant la crisi dels refugiats?

R. Fatal. Que algú com el ministre (José Manuel García-Margallo) digui: “Ai, quina pena!”, però que després a les tanques de Melilla i Ceuta es dispari amb pilotes de goma a algú que està nedant per entrar... Quina diferència hi ha entre el que passa a Hongria i a Ceuta i Melilla? A Melilla també hi havia moltes famílies sirianes! La meva mare va sovint a Nador i ho veu. I després tot és molt hipòcrita: a la Zona Franca tenim un centre d’internament d’estrangers que en fi...

P. Entre Orient i Occident hi ha diàleg possible?

R. Magrib vol dir Occident. La divisió és fictícia, es va establir per dir: “Som diferents i no ens entendrem”. Al llibre parlo, però, d’un procés de maduració individual de la noia, procés que és universal: quan has de fer el teu propi camí i t’has de desviar de la mare. Després tornes a ella, però ja com a adulta.

P. Li ensenyarà el seu idioma matern?

R. No. Jo parlo i penso en català. Tinc un fill de 14 anys i amb ell al principi vaig intentar parlar en amazic i va ser molt forçat. Si tries una vida en què estàs més en contacte amb aquest col·lectiu conserves unes coses, però has de renunciar a altres; menys autonomia personal, més control social… Tot no es pot tenir.

P. Això li deuria suposar problemes a casa seva...

R. Hi va haver punts de conflicte importants. Et dediques a escriure i és difícil entendre en què consisteix. De cop i volta et sents molt rara amb la teva família.

P. El reagrupament familiar sobrevola la novel·la. Genera debat?

R. Deixa en molt mal lloc les dones, sempre, que fins al cap de cinc anys de ser aquí no tenen permís de treball. Depenen econòmicament del marit. Si són elles les que reagrupen han de mantenir el marit, i no vol dir que ell s’incorpori a les tasques de la llar. Em fa pensar en els primers temps d’aquí, quan la dona podia treballar si no descuidava la casa.

P. I pensa que algun dia la dona es revoltarà contra tot això?

R. Quina dona? Perquè no tinc clar que la situació de la dona sigui bona enlloc. Hem de generar un feminisme més global. A la televisió, per exemple, no poden envellir, engreixar, i això pesa més que la seva vàlua intel·lectual. Estava mirant amb la meva filla de tres anys i mig un reportatge de la visita dels reis d’Espanya als Estats Units. Sortia Felip VI parlant aquí i allà i de cop i volta em pregunta: “Les noies no parlen?”. L’important de la reina era que estigués guapa. Aquest és el missatge que estem transmetent a les nenes, i les dones en som còmplices. Tot canviarà el dia que siguem conscients del nostre paper dins de l’engranatge del masclisme.