Asensio desmunta Nuno

Exigent com és l'afició del València, li havia dedicat la darrera jornada una sonora xiulada al tècnic Nuno després d'empatar a zero amb el Betis. L'entrenador va replicar al Power8 Stadium amb una alineació plena de novetats, amb canvis a totes les línies, on van quedar assenyalats Alcácer, Parejo i Barragán. Però al València aquesta revolució no li va funcionar i va perdre el duel d'intensitat que va plantejar l'Espanyol, de manera que no va poder fer res davant les aparicions del porter Pau i sobretot d'Asensio, un juvenil cedit pel Madrid que juga com un veterà, capaç d'alentir o accelerar el partit, també de descompondre tot un València amb el seu peu de seda.

Resulta que l'Espanyol va recuperar els seus senyals d'identitat, aquests que expliquen que l'equip sap pressionar la sortida de la pilota rival, que qualsevol falta tàctica és bona, que la profunditat arriba per les bandes i que els gols es fan a pilota parada. Va ser un exercici d'alts decibels, fregant el límit de la legalitat, perquè es van fer un tip de fer faltes a la zona de creació rival. I quan fallava alguna cosa, apareixia finalment Pau, un joveníssim porter de 20 anys que va transmetre la seguretat que sempre ha defensat el seu tècnic.

Sense temps ni espais per combinar en les posicions avançades, el València només va trobar la porteria rival robant la pilota a la medul·lar i fent contraatacs de manual. Com en aquell tall d'Enzo Pérez que va acabar als peus de Bakkali, que va fer uns passos de swing per desactivar Álvaro i provar un xut ajustat al pal. O com aquella altra pilota robada de Danilo que va permetre una altra contra de Bakkali rematada per Rodrigo, que es va mesurar amb Pau. Però en les dues ocasions el porter blanquiblau va respondre a la perfecció: un guant per aquí; una cama per allà.

La proposta de l'Espanyol, en qualsevol cas, no se'n va ressentir. Ho va provar amb les arribades per les bandes de Hernán Pérez i Víctor Álvarez, al final difuminades en les seves centrades o també per Domènech, que va treure aturades per guardar a la videoteca. Però els extrems es cobraven metres per voluntat i persistència, també faltes laterals que van resultar en el millor dels botins. Gràcies, sobretot, a la bota esquerra d'Asensio, que apareixia amb una perfilada qualitat en el futbol col·lectiu —va tenia una oportunitat magnífica abans de l'entreacte ben desactivada per Domènech—, i que resolia en les jugades d'estratègia. En la primera, amb el peu canviat i al lateral de l'àrea, va col·locar la pilota al pal curt, on Mina la va espifiar fregant-la amb el cap i desviant l'esfèric a l'altre pal, on va aparèixer Víctor Álvarez per definir el gol. En la segona, a la banda contrària, va repetir la maniobra i Álvaro va rematar de cap a porteria, però Domènech va saber posar el guant a temps.

El València, però, no es va rendir, necessitat com està per no allunyar-se de la zona Champions, i va atacar també per l'ala esquerra, on Gayà –fins que es va lesionar– va destacar en els driblatges i la velocitat. Una centrada seva la va rematar Rodrigo, enverinada i ajustada al pal, però Pau va tornar a aparèixer del no-res per aturar un gol que ja lamentava la graderia. Poc més va aconseguir l'equip de Nuno, immers en la partida de pinball que va exigir l'Espanyol (tall, passada, pèrdua, robatori, i torna a començar), tampoc esperonat amb la ruleta de canvis.

El futbol el va posar l'Espanyol, que va tenir algunes ocasions més impulsat per Asensio, i amb això ja en va tenir prou per trencar el València i, de passada, desactivar un Nuno qüestionat.