Més demagògia

Cada final de campanya ens queixem, amb raó, que amb prou feines hi ha hagut veritable debat d'idees i projectes. No obstant això, a la recta final del procés cap a les eleccions catalanes s'estan batent rècords amb el recurs per part de la candidatura independentista a la demagògia més grollera contra les dades que s'acumulen sobre el disbarat econòmic que suposaria la secessió. L'última prova és la intimidació d'Artur Mas als seus adversaris consistent a no assumir la part que correspon a Catalunya en el deute de l'Estat espanyol.

Negar-se a pagar és una amenaça massa gruixuda. Dibuixa un escenari d'inestabilitat financera perjudicial per a tothom i ho fa qui encara és president de la Generalitat, però no té garantit seguir en el càrrec per les reserves que es mantenen cap a ell en una part del món independentista. És com si Mas presentés la seva continuïtat com un fet consumat i avancés els seus propers passos.

Cal recordar, sense que això serveixi d'atenuant, que Mas reaccionava a un advertiment del governador del Banc d'Espanya, Enrique Linde, sobre el risc de corralito en cas d'independència. Un excés, sens dubte, d'algú que ocupa un càrrec institucional de la màxima responsabilitat i que no pot, per tant, actuar com un simple analista o, pitjor encara, com un tertulià més. Però la reacció del president de la Generalitat és un desafiament inaudit que multiplica exponencialment la preocupació sobre les conseqüències del procés rupturista i demostra una vegada més que Mas s'ha instal·lat en la provocació i la desesperació.

És habitual que a les campanyes molt polaritzades es recorri a l'agressivitat d'alt voltatge contra l'adversari, i en tots els partits hi ha persones que, com que no serveixen per a res més, s'ocupen de les baralles verbals que atreuen l'atenció del respectable i el distreuen de la batalla d'idees i projectes. El que resulta més estrany és que la tasca sigui assumida per qui, a més de candidat, segueix sent la màxima autoritat de la comunitat en la qual es vota. Impossible oblidar aquesta condició davant el groller disbarat comès per Mas en demanar “una gran botifarra” als “caps de Madrid”, en al·lusió als principals dirigents del PP, PSOE i Podem, que aquests dies intervenen en la campanya a les eleccions catalanes. No el segueixen el candidat número u de la llista que acull el president, Raül Romeva, que ha frivolitzat l'eventual marxa de la banca fora de Catalunya amb la frase “Bon vent i banca nova”; o el cap de llista de la CUP, Antonio Baños, a qui li sembla fantàstic que els bancs “vagin fent les maletes”.

La demagògia i la frivolitat apareixen massa unides. Però la política no pot resumir-se en xarlataneries ni en buidades de pap quan es juga amb les coses de menjar. Les invocacions de l'independentisme i del mateix Mas (“anem molt de debò”) xoquen amb les amenaces i carrincloneries deixades anar enmig d'un procés que pot trencar el món polític, però, sobretot, que estan erosionant la convivència en una de les societats més convivencials d'Europa.

La irrupció del risc financer en la recta final de la campanya té aspectes positius i negatius. És positiu que surti a relluir el problema del cost econòmic que les tensions independentistes imposaran als ciutadans. Però la cara negativa és que tot això hauria d'haver-se explicat molt abans i plantejat amb tota la serietat que l'assumpte requereix, en comptes de jugar amb el 20% del PIB d'Espanya i, en el fons, amb practicar la presa d'ostatges entre els ciutadans que donin suport a l'adversari.