Tup-tup-tup, la mar tranquil·la

Era un tup-tup-tup lent però ferm, sec i espaiat, cardíac, captivador potser. Amb cadència, aquells sons com trets, buits, idèntics, en sèrie, decoraven instants de l’ambient portuari, aleshores net de renous i fues.

El detall del fet previst, intransferible, privat, marcà dècades de vida arran de mar, marinera, als ports. Música de solista sense harmonia, fascinà el temps perdut i la imaginació de generacions de nins litorals, urbans i forans.

Era un murmuri d’explosions d’un sol pistó mecànic, distant, concret. L’esclafit encadenat de vent calent i petroli, entre canonada sorda i toc de timbal africà elegant, fou com un himne de pas i pau: la sortida i l'arriba de les barques de bou, dels pescadors. Fins fa unes dècades, encara, aquests trons afables i distingits eren marques en el silenci pretèrit a la mar i la vorera encara humanitzades.

“Era la meva cançó de bressol, la companyia per a un al·lot com jo d’es Puig de Sant Pere [antic barri de pescadors aferrat per dins murada a la mar de Palma]. Esperava, escoltava, botava i anava al port”, evoca Xisco Pol, que ara col·lecciona imatges i detalls d’època per documentar la seva memòria.

“Tup-tup-tup”, verbalitza Pol amb la boca closa i plena de vent per recordar els seus dies tendres del vou-veri-vou [la mar com una mare] per a un navegar imaginari, melangiós i viu.

Els sons dels bous eren salves sense pólvora, explosions d’un motor primitiu, solitari, lent de semidièsel. La màquina d’un sol pistó, enorme, dreta dins els clàssics bous que anaven amb vela, a colla, per arrossegar la xarxa, que duia cadenes i ploms per llaurar el fons marí i treure el peixos enterrats.

L’estrena dels arcaics motors fou una fita pionera, la revolució en la navegació pesquera després de segles en què l'única força la donaven els braços, els rems, o venia de la indòmita natura, al vent.

El so identificable, isolat, de la màquina era el fruit de la pistonada única, d’un èmbol gegant armat amb un volant enorme. El motor es posava en marxa amb un cap calent. Era com encendre un cigar amb un encenedor de metxa, calant foc. S’escalfava la culata amb la flameta utilitzada per socarrar els pèls del porc a la matança. La màquina no tenia marxa enrere i el motorista quasi havia de parar el pistó, i a la força, a mà, virava l’ordre de voltes aferrat del volant extern del motor, i així de l’hèlix mudava també.

Als molls, a mitja fosca, començava a rodar el motor, com si anàs ofegat, a pas agònic. Prenia força i girava temptant, tira a tira. Uns primers toc-toc, l’avís de l’explosió i una mica de via i renou. Damunt la barca, amb el sons compassats a les pistonades, naixien cercles de fum.

Uns rotlles perfectes, negres, ballaven; partien drets de la boca gran de la xemeneia de la barca, en un estol de corones fumades. El bram del bou tenia subtilesa, una certa màgica de novetat i relat.

Els sons i les senyes indicaven instants buits de l’horabaixa o s’imaginaven dins la fosca closa de la matinada, com en una desfilada d’ordre.

Els bous anaven i tornaven entre el trenc d’alba i mitjan horabaixa. De bell nou cada dia sonava la marxa amable del pescadors i mariners, dels nadius d'illa. Els pescadors, esclavitzats ells, sols paraven el Divendres Sant i el dia de Sant Pere, el patró que cada any volia endur-se un mariner, deien.

Suara la mar no pot ésser tranquil·la quasi mai, ni quan és plana, de vidre o pudent, per calma, sense ones, correnties i vents. Sempre passa i amenaça un camioner, llanxa o llaütot de motors gegantins que bramulen i fan onatges, espenyen el paisatge i el benestar dels banyistes i, sobre tot, fan nosa, posen en perill els navegants tradicionals.