“Amb Pau Gasol sentim que estem davant d’una llegenda”

A les galeries de l'Hotel Mercure Aeroport de Lilla es creuaven, en un enrenou constant, la tensió, la felicitat, les pors i les ambicions. Teodosic, Valanciunas, Bjelica, Maciulis i companyia rumiaven la semifinal que havien de disputar hores més tard Sèrbia i Lituània, mentre Pau Gasol signava a dojo actes del partit contra França, samarretes i pilotes per al record abans que la selecció espanyola agafés l'autobús rumb a l'entrenament vespertí en el qual el conjunt de Scariolo va començar a preparar la seva sisena final en els últims nou europeus. El tòtem d'Espanya posava rúbrica a l'epopeia amb la qual va derrotar l'amfitrió: 40 punts, 11 rebots, tres taps i 11 faltes rebudes en els 36m 27s que va estar sobre el parquet de l'Stade Pierre-Mauroy de Lilla. Prou temps per cisellar la seva llegenda davant de 27.000 somnis trencats.

La de Gasol va ser la millor actuació en els últims tres lustres del campionat des dels 43 punts de Nowitzki el 2001; la màxima anotació en una semifinal des dels 45 punts de Nikos Galis el 1989; la segona millor marca en la història de la selecció espanyola des dels 48 punts de Villacampa en el Mundial del 1990, i el seu rècord personal amb Espanya des dels 37 contra la Xina als Jocs del 2004. 40 punts que van servir per segellar la que serà (or o plata) la 16a medalla en categoria absoluta del bàsquet espanyol masculí, la novena en les últimes 12 grans cites –incloent-hi Europeus, Mundials i Jocs–, la desena en els tres lustres d'aquest segle.

“El partidàs del Pau va ser històric. Tots li vam donar les gràcies perquè sense ell això hauria estat impossible. Jo el vaig veure anotar 46 punts aquesta temporada contra Milwaukee, però això va ser grandiós. Té 35 anys i el tio no para. Vol ser millor cada dia i treballa tant que la resta el seguim amb l'orgull de compartir vestidor amb ell. Sentim que estem davant d'una llegenda del bàsquet”, va resumir Nikola Mirotic, company de Gasol als Chicago Bulls. “La seva esmaixada quan faltaven quatre segons no l'oblidaré mai a la vida. Vam sortir tots corrent cap a ell i semblava que havíem guanyat una final, perquè en el fons per a nosaltres era una final. Vam fer una cosa gairebé impossible perquè mai hi vam deixar de creure. Guanyar el partit amb 27.000 persones en contra va ser molt xulo”, va explicar el debutant amb una barreja de sorpresa, homenatge i satisfacció.

Com si es tractés de la restitució d'una condemna, un any i set dies després del desastre de Madrid, quan Espanya va caure als quarts de final del que havia de ser el seu Mundial, la tropa de Pau Gasol va superar el repte amb un Maracanaço per a la història. No era la primera vegada per a un equip que, en el seu camí de glòria i medalles (10 en els últims 15 tornejos), ha anat cobrant-se tots els comptes pendents acumulats amb una regularitat competitiva i un ullal sense comparació en la història de l'esport espanyol. França, que entre el 2005 i el 2012 acumulava 11 derrotes en 12 enfrontaments amb Espanya, s'havia convertit en el mur d'Espanya en els dos últims campionats. Però l'orgull competitiu de la millor generació de la història del bàsquet espanyol i el seu killer, Pau Gasol, no en deixen passar ni una per més difícil que sigui la missió. “És una puta bèstia”, el va elogiar sense embuts el capità, Felipe Reyes, després de silenciar 27.000 francesos amb 40 punts de sutura històrica. Un altre compte pendent, el més gran, també va quedar saldat.

“Estàvem en una caldera d'adversitats i sense ell no hauria estat possible escapar-ne vius. El Pau és el factor diferencial que ens permet que faci tan temps que som a dalt”, analitza Sergio Rodríguez. Gràcies a Gasol, Espanya és a la final i a Rio. “L'objectiu està complert a mig fer. Tenim fam, ambició i desig. Patir cada dia ens ha fet créixer com a equip. Ara falta rematar i guanyar”, reprèn Mirotic mentre El Chacho adverteix dels perills de l'èxtasi i la confiança. “Al Mundial del 2006 érem a l'altre costat. Grècia es va pensar que ja tenia guanyat el Mundial després de vèncer els Estats Units i mira què va passar. Guanyar contra França va ser molt important i bonic, però aquest diumenge ens hi juguem molt”, sentencia.