Merlí, professor de pel·lícula

Ahir, el dia de tornada a l’escola, TV3 va estrenar una sèrie sobre un professor i els seus alumnes, Merlí, que engreixa l'enorme i variada filmografia sobre aquesta figura (Adiós, Mr. Chips, El club dels poetes morts, La lengua de las mariposas, Rebel·lió a les aules, Profesor Lahzar…). La història té tots els ingredients previsibles: un mestre pengim-penjam, amb una vida desgavellada, que estima els seus alumnes i els fa estimar l’assignatura, filosofia, amb estratègies docents que sobten el claustre; uns col·legues que no l’entenen o l’envegen; una colla d’estudiants, cadascun amb el seu problema, que poden amanir qualsevol moment de buit argumental...

Al primer capítol ens vam trobar un Merlí que fa coses, però, sobretot, xerra sobre les coses que fa per si de cas l’espectador no en pot treure l'entrellat. Hi va haver alguna debilitat en la versemblança (que un alumne exposi davant tota la classe que les noies no li fan cas o la velocitat de Merlí a l’hora de lligar). Després del primer capítol, amb un protagonisme absolut del professor Merlí, tenim la sensació que ja ho sabem tot del personatge.

Ja fa anys que Lou Marinoff va recomanar més Plató i menys Prozac per fer front a les dificultats de la vida. En el cas de Merlí, es tracta d’un professor més aviat aristotèlic i d’un pare que ha de reivindicar-se. El primer capítol va ser una mostra de sèrie endreçadeta, massa sermonejadora, sense greus errors narratius, però, també, sense imprevistos ni cops valents. Això sí, començant per Francesc Orella i Anna Maria Barbany, els actors, boníssims, són capaços de salvar qualsevol escena.

Un homenatge als bons mestres no s’hauria de basar a afalagar-los. N’hi hauria prou amb narrar les dificultats diàries i l’esforç, invisible, que hi dediquen

Què és un mestre. Li van preguntar al professor, i savi, George Steiner, que va contestar: "Una persona de qui es pot dir 'mai no arribaré a ser com ell, però m’agradaria que, un dia, arribés a prendre’m seriosament”. Ho explica a un llibre (Elogio de la transmisión), on hi ha una llarga xerrada (amb alguna teoria que ell mateix sospita que pot ser estúpida) amb una mestra de barriada de París que Steiner va visitar. Steiner reivindica l’ús de la memòria en un sistema escolar que, avui, diu, és “amnèsia planificada”. I defensa la dificultat (“la falsa democràcia de la mediocritat mata en els nens la possibilitat de superar els seus límits”). Un veritable, necessari, homenatge als bons mestres no s’hauria de basar a afalagar-los. N’hi hauria prou amb narrar les dificultats diàries i l’esforç, invisible, que hi dediquen. I ho fan sense, encara que sembli estrany, ser mags artúrics.